dilluns, 18 de juliol de 2011

Iphone versus Blackberry.



Ara per ara el món es divideix en tres parts definides: els qui tenen Iphone, els qui tenen Blaackberry i els que tenim un telèfon vulgar i corrent. És a dir, un aparell per trucar que, a més, fa fotos de mala qualitat i poc més.

Sé que acabaré formant part d'un dels grups "privilegiats" d'Iphone o de Blackberry. Potser serà per voluntat més o menys pròpia, potser perquè quan vulgui canviar de telèfon, no tingui gaire possibilitats més.

D'acord, tots dos són molt pràctics. Sobretot per aquells que treballen pendents del telèfon i del mail. Crec humilment que la majoria dels propietaris de Iphone (I) o Blackberry (Bb) no tenen aquest perfil (ara es porta molt això de "perfil"). Adolescents, nens, senyores i senyors que treballen a llocs on no cal tanta immediatesa...tant és. El cas és estar connectat a tota hora i en qualsevol lloc. No entenc per què, la veritat. Tot el dia buscant wifis per no haver de pagar el que probablement ja està pagat. Cal anar pel carrer com posseïts xatejant a tota hora? Cal aguantar a la taula del restaurant la conversa paral·lela d'un amic amb un altre amic absent? Cal ensopegar amb qui no mira per on camina perquè està mirant que li expliquen pel l'I o la Bb? Cal que tot sigui JA? Després ens queixem que els nens petits no saben esperar... Ja, ja ho sé. Molts pensaran que és enveja malsana. No. He dit que es probable que en tingui una o una altra. El que tinc clar és que no serà una eina indispensable de la meva vida. Serà un telèfon diferent al que tinc ara, que per cert va molt bé. També sé que més d'un o d'una es referiran a aquest post quan arribi el moment que me'n caigui un a les mans. Probablement se n'enfotran. Passo, la veritat. Com passo ara quan em diuen que a veure si renovo el meu "trasto", que no entenen com encara puc anar així i que a veure si entro al segle XXI i coses per l'estil.

Que les noves tecnologia em semblen perfectes. El que no entenc és aquesta dependència, que riu-te'n tu del tabac! Tot instantani, tot al moment, sense espera, destorbant les converses, aturant el diàleg, canviant la persona en directe per la persona llunyana, potser virtual. Digueu-me antiga.

diumenge, 10 de juliol de 2011

Sis mesos i alguns dies.




No sé si és molt o si és poc, si està bé o malament, millor o pitjor. Sé que estic contenta del control que tinc sobre mi mateixa. També sé que estaria més feliç si no fos tan fràgil i fàcil de temptar. I cada cop que em deixo temptar ve, com una paparra, aquell sentiment de culpa i l'angoixa que s'instal·la al pit i al mal humor durant una bona estona. Molt mal "rollo". Molt. Cada cop que caic en una temptació juro i perjuro que mai més no tornarà a passar, però la carn és feble, diuen i constato. Ben cert. Què cony passa dins el nostre -meu- cervell que ens fa ensopegar una vegada i una altra amb la mateixa maleïda pedra? Quin és el mecanisme que ens fa -em fa- perdre la voluntat quan més la necessitem? Per quin motiu ens deixem -em deixo- portar pels instints més que no pas per la raó i el seny?

Ja se sap, i és ben veritat, que tot allò que és bo o bé és pecat o engreixa. Això del pecat, com molts ja saben, m'és completament igual, però que se'm posi als llocs més inversemblants del cos, no. I ara per ara tinc un bon regal: un estómac nou de trinca. No vull que se'm torni a fer malbé i la voluntat és un gran aliat per aconseguir no tornar enrere. A veure si trobo la botiga on la venen i me'n compro una bona quantitat. La que em falta per aconseguir allò que vull.

dimarts, 5 de juliol de 2011

La casa de nines.

La casa de nines era tan gran que ens podiem ficar dins per jugar, gairebé tan gran com una casa de veritat, però petita. D'acord, nosaltres érem petites, unes nenes de sis o set anys, potser menys, però és que ens ficavem dins la casa de nines per jugar-hi! No les nostres mans i la nostra imaginació, hi cabíem amb el cos sencer.

Si no recordo malament, i crec que no, al pis de baix hi havia la cuina amb una taula de fusta perquè la minyona de joguina hi treballés i les nines de la casa hi mengessin. També hi havia una cuina amb fogons de mentida i tot el parament necessari perquè aquella minyona vestida de blanc fes el menjar pels senyors ninos de la casa. Al costat de la cuina, el menjador amb la taula i sis cadires de fusta treballades per algun ebenista, com les de veritat d'una casa règia del Passeig de Gràcia i un bufet amb calaixos per la vaixella, la cristalleria i els coberts. Els dels senyors, això si. Després, la sala d'estar i els sofàs i les butaques perquè els pares ninos descansessin després dels àpats. Un diari petit i la llibreria amb llibres de joguina, que als habitant de la casa no els faltés de res. Ni tan sols la cultura. La nina minyona em penso que no en sabia, de llegir.

Al pis de dalt hi podiem pujar per unes escales, amb barana i tot. Allà hi havia l'habitació dels nens ninos: un armari amb roba dintre, dos llits amb vànoves de floretes vermelles a joc amb les cortines d'una finestra sense vistes, dues tauletes de nit amb llumetes que s'encenien amb un interruptor de veritat i, al bell mig, una tauleta blava amb quatre cadires. Suposo que els nens ninos sabien jugar al parxís. Al costat un quarto de bany, tot enrajolat de blanc, amb banyera, pica, vàter i bidet, que la mare nina o la minyona, vés tu a saber, eren molt netes. A l'altra banda del bany, l'habitació del matrimoni-nino. Un llit ample, l'armari, les tauletes i dues butaques n'eren el mobiliari.

A les golfes, el paradís de qualsevol nino: una habitació de joguines!

Anar convidada a jugar a aquella casa, d'una amiga de la infantesa a la qual he perdut la pista, era per a mi una festa. De fet m'hauria agradat ser una nina per poder viure per sempre en aquella casa de nines, com un palau, que era tot just davant la meva casa de veritat. Amb una mica de màgia al damunt, només m'hauria calgut travessar el carrer per fer-ho realitat.