dimarts, 26 d’agost de 2008

Paisatge

Era el silenci. Tenia gust, olor i color, de tan dens com era. Un silenci que feia por i nosa. Només al principi. Després et preguntes com pots viure entre sorolls. Només després d'haver tastat el seu sabor de préssec, l'aroma de farigola i el color blanc, tan pàlid que gairebé no es veu. T'hi has de fixar bé.
I el cel, gairebé sempre gris, com un mantell d'acer amb pedaços blaus i algun raig de sol que s'ha perdut i s'amaga amb timidesa perquè no sap on és. Sovint arriba la boira, espessa. Tant, que es pot tocar. Baixa de la muntanya i sents com s'apropa, les seves passes amb peus de cotó fluix. I embolica la font i els camins com si fos sucre filat d'una fira.
Les cases blanques, verdes i vermelles, de parets fortes i teulades inclinades, com fetes amb colors per un nen que comença a dibuixar. Casalots immensos amb olor de llenya que crema a la llar de foc. Poca gent al carrer i fum a les teulades. La gent és a casa. El silenci, al carrer.
Els prats, les muntanyes i els camps segats guarnits amb collarets de bales de palla. Barreja de verds, marrons, grisos i daurats i el riu que passa, net, transparent. Balla i canta seguint el seu curs. Ho fa fluixet per no trencar el silenci.