diumenge, 3 d’agost de 2008

Ser banal


Li encantaria. De fet ho desitjava: volia ser una persona banal, d'aquelles que, sense ser simples, només funcionen per desitjos reals o ficticis, pels plaers més planers. D'aquelles que deixen fluir la vida i riuen sense cap sentit aparent. Del tipus de persones que només es plantegen les coses quan les tenen tan a tocar que no els queda més remei que prendre una determinació.
Però no. Allò no estava fet per ell. El seu cap anava tan ràpid que fins i tot semblava que s'havia de marejar. Qualsevol situació, pensament o fet el feia barrinar. Era com si les idees i preguntes tinguéssin vida pròpia, es barrejaven entre ells i no podia posar fi a aquell garbuix, ni trobar el cap del cabdell que se li havia fet al cap i a l'ànima. Volia saber-ho tot, el per què de cada cosa o situació per inabastable que fos, però era incapaç de pensar linialment, sense embolics.
Un dia es va llevar amb la ferma intenció de tenir les coses al cap d'una en una. Va anar a la cuina i va fer-se l'esmorzar amb el cap buit, lentament: primer una cosa, després la següent. S'imaginava una petita escombra al cervell. Una escombra que treia del voltant de cada idea o fet totes les que s'hi volien afegir, acostumades com estaven a fer-ho. Es concentrava amb força en cada gest. Feia una torrada i només pensava en el blat i en el color que tindria un cop feta. I així, ara una cosa, ara l'altra.
Era tal l'esforç que havia de fer que el cap li feia mal i en sentia el batec del cor a les siens.Cada fet era breument analitzat per saber quines eren amb exactitud les passes a seguir. M'hi acostumaré, es deia, i tant si m'hi acostumaré.
I dia rere dia, amb lentitud, pas a pas, ho anava aconseguint. Se sentia feliç perquè cada dia era capaç de pensar una mica menys, de sentir una mica menys, d'imaginar una mica menys.
Va ser al cap d'uns mesos que es va asseure en un banc al carrer i va mirar al seu voltant. Volia jugar a intuir la vida d'algú que li passes a prop. Com havia de ser aquesta persona? Com? Quina roba havia de dur l'escollit? Es va concentrar. Mirava la gent quan va notar que estava plorant. No havia aconseguit ser banal. Només era un ser que no sabia sentir ni pensar ni imaginar i, ara, incapaç de tornar enrrere.