dissabte, 1 de novembre de 2008

Per què?

No sé per quin motiu, quan veiem una pel.lícula o llegim un llibre, sempre ens posem en la pell del més dèbil, en la d'aquell o aquella que ha estat abandonat per la seva parella, en la de qui ho ha perdut tot per amor, en la del vidu que plora durant anys l'esposa morta, en la de la desgraciadeta lletja que ningú no vol al seu costat, en la dels que són tan "guapos" que són utilitzats per tothom sense escrúpols, en mil situacions o l'amor, el desamor o la falta d'amor hi són presents. Són aquestes situacions que ens desperten els sentiments de tendresa, llàstima, angoixa...Uns sentiments que ens fan agafar el personatge a coll, abraçar-lo i dir-li fluixet a l'orella: "tranquil, aviat passarà tot, sóc al teu costat".
Per què no empatitzem d'igual manera amb els rics i feliços (segur que també n'hi ha algun), amb aquells a qui les coses els van moderadament bé, amb els que saben viure sense preocupacions innecessàries o amb els que s'aprofiten dels altres amb simpatia i amabilitat (el món n'és ple!!)? Tots aquests ens produeixen una barreja de ràbia i enveja, però no acostumen a resultar-nos prou amables com per imaginar-nos que som ells.
Per què, sovint, la gent fa extranyes aliances silencioses, sense paraules, i sempre hi ha algú que no se n'assabenta o se n'assabenta quan ja se n'han fet de noves i, irremeiablement, queda al marge del que passa al seu voltant?
Em podeu donar respostes? Si, a més a més, em resulten convincents, us estaré eternament agraïda.

2 comentaris:

jrgomez ha dit...

Bon dia, Mercé. Només dir-te que ànim i endevant.
Pels que hem optat per escriure com el més gran afany, les noves tecnologies, com aquests blogs on penjem el que anem escribint, ens resulten de gran ajut.
Per si vols fer una pasejada pel meu, l'adreça és http://honderosdela menor.blogspot.com

Fins dimecres.
Pep

Mercè ha dit...

Gràcies Pep. Et visitaré amb ganes.