dissabte, 17 de gener de 2009

Gira il mondo gira

Que el món es mogui no li sembla mala idea. Que es mogui tan ràpidament, li produeix vertígen i nus a l'estómac que no la deixa respirar. Els músculs de diafragma se li contrauen contra l'estèrnum i el dolor puja fins el cap en forma de fiblada, com un llampec continuat. I aleshores té por de morir i de que el món deixi de girar per ella i, a poc a poc, passar a formar part de l'oblit mentre la vida segueix girant al pels altres. I se sent un no res, una espurna en una llar de foc: tothom sap que hi és, però ningú no li fa cas mentre no faci nosa o cremi alguna cosa del voltant.
I obre la finestra perquè entri aire nou i veu el carrer que passeja tot sol. No hi ha ningú que miri el món com ella i sent la solitud de qui mai no ha estat comprès. Mira el carrer i veu un vell que passa. Camina a poc a poc, arrossegant la vida amb cada peu. I ella, que tan ha desitjat ser part d'un tot, no vol res més que tenir una portada i es llença al vuit per no sentir mai més dolor. Així demà tindrà una plana en un diari que mai no llegirà. I des de l'altre món, si és que existeix, serà feliç per primera vegada.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

T'agraden les finestres, oi Mercè? Aquests espais quadrats apareixen a molts del teus textos. A vegades els veiem de dins a fora, i d'altres de fora endins...

No sé, la coincidència m'ha fet pensar en el que promet una finestra...

Mercè ha dit...

Les finestres et permeten veure el món des d'angles diferents, depenent d'on siguis. Gàcies per col.laborar i fins aviat.