dijous, 29 de gener de 2009

Petons


Hi ha dos moments al dia que, malagrat la seva quotidianitat, no deixen de sorprendre'm, d'emocionar-me gairebé fins el punt de fer-me plorar, dos moments màgics: els petons de bon dia i els de bona nit que fan els meus fills. I els que jo els faig a ells.
El més gran, ja un noi que em passa en alçada, són madurs i sentits. Mai no s'oblida de fer-los. Mai. I sovint van acompanyats d'un pessic, afectuós i lleuger, a la galta. Sobretot a la nit.
Els del petit, encara un nen, s'acompanyen d'una abraçada, una pressió que gairebé ofega de tan forta. I jo premo els meus llavis a la seva galta molsuda com un matalàs nou. Aleshores el cor se m'encongeix i no entenc com podia anar a dormir o llevar-me sense ells, abans, quan encara no havien nascut. Recordo una vida més lliure, però no més feliç; de més gresca, però no més divertida. De fet, no recordo gaire com era sense ells. I tampoc no tinc cap interès a recordar-ho perquè no té cap interès la vida sense els seus petons.

2 comentaris:

Virgínia ha dit...

Que bonic tot el que dius.

Aquest carrer sempre m'ha cridat l'atenció. Saps per què li varfen posar aquest nom? N'estic interessada.

Virgínia

Mercè ha dit...

No sé perquè es diu així, però intentaré esbrinar-ho. Gràcies per encoratjar-me!