divendres, 23 de gener de 2009

Retrobada


Són les nou i cinc del matí d'un dissabte com tants d'atres. Tot just acabo de llevar-me i vaig en pijama. Un pijama vell i una mica esparracat. Còmode, com a mi m'agrada. Encara badallo mentre faig el cafè. El diari ja és a la porta. L'agafo i el deixo damunt la taula d'esmorzar. Sona el telèfon. No espero cap trucada i, menys encara, tan aviat. Veig un nom a la pantalla del mòbil. Què li deu passar ara, tan aviat? És extrany. Viu molt lluny, a la muntanya, a un poble petit, molt petit. És feliç amb aquella pau, la seva parella i el petit Miquel. Premo la tecla que obre la veu al món. Hola, guapa!! Quina il·lusió sentir-te. Estàs bé? Si, si. Perfectament. Ets a casa? Si. Acabo de llevar-me. Estic baixant a Barcelona i, si et va bé, et passo a veure. I tant que em va bé!! Ens trobaràs a tots a mig llevar. Perfecte. No m'importa. Ves preparant el cafè que arribo en deu minuts.
Em sento feliç. Fa més d'un any que no ens veiem, però la sento propera. Tinc ganes de veure com ha crescut en Miquel. Engego la cafetera, preparo una safata amb galetes i xocolata i trec tovallons de paper amb dibuixos de ratlles.
Sento el timbre de la porta i amb el cor bategant ben fort, obro. Els ulls blaus del nen em miren una mica espantats. No està acostumat a la ciutat, diu la mare, i està al·lucinat amb tants cotxes. Aleshores ens abracem i sento que ella també està feliç de tornar-me a veure i parlem les dues a l'hora i les paraules surten com una torrentera i ens ho volem explicar tot a la vegada i ens venen ganes de riure i riem i el petit s'ho mira tot des de terra i aviat entén que està en territori amic i es deixa anar plàcidament a jugar.