dissabte, 28 de febrer de 2009

Cinquanta





Amb pijama. Em van trobar en pijama, quan van arribar. Eren els "imprescindibles", els de confiança, els de sempre. Per ser sincers vaig trobar a faltar algunes persones imporants per mi. Però ja se sap que no es pot tenit tot en aquesta vida. I venien a veure'm a mi, que en feia cinquanta. I jo no en sabia res. I va ser molt emotiu.
A la tarda ja havien arribat uns rams de flors immensos i preciosos. Sembles la Greta Garbo, va dir la Marga que havia vingut una estona a felicitar-me, són una meravella. Veus com t'estima, la gent?. No podia deixar de mirar les roses blanques i les vermelles, i els gladiols i les orquídies. El missatger que les portava no es veia darrere el ram. Era com un ram amb cames que preguntava per mi. Després, quan la Marga va marxar, van venir els meus germans i alguns nebots. Vam riure una estona i vam petar la xerrada fins que els vaig haver de fer fora. Havia quedat per sopar amb els meus, els més propers: el marit i els fills. La Barceloneta i l'olor del mar. I un collar de perles que "han de tenir les dónes elegants quan arriben als cinquanta". Blanc, de dues voltes, penjat al meu coll. Que guapa, van dir. Et queda molt bé, si senyor. I jo convençuda i feliç. Feliç del meu collaret i, sobretot, de tenir-los amb mi. Al final, les preses, que el petit tenia partit molt d'hora al dia següent i havia d'anar a dormir.

Va, ràpid, posa't el pijama que ja és un quart de deu i demà has de matinar. T'has rentat les dents? Demà no et llevaràs ni amb grua. Ara vindrà el pare, ha anat a aparcar, ja ho saps. Bona nit. Un petó. Si, pots llegir una estona. I jo a la meva habitació a posar-me còmoda per la resta de la nit. Un pijama per estar per casa i les sabatilles calentones. El timbre de la porta. Ja s'ha deixat les claus. Ja baixo! Però què faig, si no em sent des del carrer. Ja vinc... que pesat... Obro la porta i allà, dretes al carrer, veig unes cares amigues, molt amigues. I jo en pijama!!!! Això no ho salva ni la confiança que hi ha!!! No podeu passar, vaig en pijama. Felicitats, Mercè!!!!! Obre d'una vegada. I vaig obrir lentament la porta i ells van entrar un cop més a la meva vida per fer-la més plena i feliç. En un degoteig emocionant van anar arribant tots i em van anar omplint de petons i d'alegria. I fer cincuanta anys es va fer portable perquè no sobren els amics quan el temps passa. Van omplir la casa de rialles i d'amistat i jo era feliç de sentir-me tan estimada.

Tot va estar fet en secret. Organitzat pel meu maridet a qui creia poc capaç de fer una cosa així. Un altra sorpresa, veus. Després he sabut que els pastissos eren als armaris de dalt i les begudes, al del jardí. I quan van marxar tots, ja ben entrada la nit, jo no podia dormir de l'emoció. Vaig rellegir tot el que havien escrit per mi i vaig plorar una mica, que és molt sa. Gràcies a tots per ser amb mi, per la fidelitat dia rere dia. Gràcies als meus fills per ser discrets, saber-ho tot i no dir res de res i per ajudar a preparar-ho tot. I sobretot gràcies al Javier que, a més d'aguantar-me dia a dia, ha estat capaç de sorprendre'm i és capaç d'estimar-me sense condicions. GRÀCIES!!