dissabte, 28 de març de 2009

Joans, Joseps i ases


Diuen que de Joans, Joseps i ases n'hi ha a totes les cases. A totes menys a la meva. I com em feia ràbia no tenir-ne cap, me'n vaig quedar un que em van presentar ja no sé quan temps fa. És el meu Josep particular. No, no viu a casa meva. Ni tan sols al meu barri. No el veig cada dia ni potser cada mes. No és només meu. El comparteixo perquè sóc bona. Li he deixat, sempre i que el cuidin bé, a la seva dóna i als sus fills. Però que consti que jo el vaig conéixer abans.
Va ser una amistat a primera vista. Si hi ha amors d'aquesta mena, per què no hi poden haver amistats? tots dos hi vam anar en companyia, però la boca, a nosaltres, ens va quedar seca de tant parlar i riure. D'aquell dia ençà han passat molts anys i moltes coses. Unes millors, d'altres pitjors, més o menys com a tothom. Però jo tinc la seva mirada, sempre diferent, sobre les coses, els seus punts de vista originals i sincers, la seva falsa banalitat que em fa riure tant i sobretot, sobretot, la seva sensibilitat que em commou sempre que la manifesta. Sé que sempre hi és i el sento proper fins i tot quan és lluny.
Va per tu, Josep, el Rei de casa teva. El Rei de l'Eixample de Barcelona, el dels sostres alts. Tu ja m'entens. La resta difícilment ens entendrà mai.

2 comentaris:

maria ha dit...

m'agrada compartir amb tu els joseps, els joans i les ases!!!!!!!!!!!!
fins sempre
Maria

Mercè ha dit...

No et queixaràs del préstec que t'he fet... petons.