diumenge, 19 d’abril de 2009

Personatges


Els personatges i les escenes salten pel meu cap i sembla que es riguin de mi. Els trobo, ens coneixem una mica i marxen tranquil·lament, m'ignoren i s'amaguen a algun reconet del meu cervell on no els puc anar a trobar. De tan en tant em recorden que són allà i tornen a fugir, com follets entremaliats. Igual. Quan n'atrapo algun, oh, casualitat!, li dóno vida, l'ajudo a fer-se gran i, com un fill adolescent, de sobte em dóna l'esquena i no vol saber res de mi. I surt fins a les tantes i després està cansat i no vol que el faci treballar. Uns desagraïts, és el que són els personatges, que no tenen cap cosideració amb els qui volem formar part de la seva vida i donar-los-ho tot perquè creixin i madurin. I ells, que no, que s'encaparren a jugar a fet i amagar.
Quan n'agafo un, el retinc fortament amb la mà. Igual que un nen que comença a caminar, perquè no es faci mal o no s'escapi. El guardo a la llibreta amb tinta negra i li dibuixo la cara, els ulls, els cabells i un gest que el faci reconeixible. Així, si el perdo, sempre podré donar les dades per buscar-lo i que algú m'ajudi a trobar-lo. I li costrueixo una casa al seu gust, perquè no marxi, i una vida pròpia tan interessant que, de vegades, s'angoixa i es torna a amagar una temporadeta. Un malcriat, és el que és. Si no li dónes el que vol s'enfada i, au! a buscar-lo... com si jo no tingués res més a fer que anar darrera seu tot el dia. Que ja n'hi ha prou de tanta tonteria, home.
A un noi li he muntat una masia al camp que ja la voldria jo i ell, res, que vol anar a ciutat, a un pis amb ascensor. Un àtic, diu que vol! I allà el tinc, tancat amb pany i forrellat a la masia esperant que es calmi. No sé si li agradarà gaire que li munti una família i el faci treballar de pagès...De moment em conformo que no marxi mentre li preparo el futur.


1 comentari:

Anònim ha dit...

ntl2lc2i5jgr