dilluns, 25 de maig de 2009

Albarracín


Després d'un viatge de més de cinc hores i un bon tros de carretera de curves apareix com del no-res Albarracín. La pregunta que em vaig fer era si el poble s'havia adaptat a la pedra que l'envolta o ans el contrari, van construir el poble i, per fer-lo encara més bonic, el van envoltar de roques. Un dubte és un dubte i aquí queda. Dies intensos, de vivències variades, de coneixences i desconeixences, de relats breus i de breus moments, de riures i somriures, de pujades i baixades, de carrerons sense sortida i sortides al carrer, de sensacions i sentiments, d'aprenentatges i desaprenentatges, de vida de tinta negra sobre paper de quadrets.
El cas és que, pel laberint dels seus carrers o caigut al riu, vaig perdre un personatge. Una dóna, per ser exactes. Va marxar sense acomiadar-se, no va pujar a l'autocar de tornada i no he sabut res més d'ella. Li vaig donar una vida que no ha volgut viure. Va decidir tota sola, sense consultar-me, que no volia tornar. Jo crec que es va quedar a Albarracín, on segur que s'hi viu molt millor que dins les pàgines d'un llibre. Si algú la veu, si us plau, que me la torni. Digueu-li que la guardaré a la llibreta més bonica de totes.


2 comentaris:

Enrique Páez ha dit...

A veces los hijos/as quieren independizarse y descubrir el mundo por su cuenta. Pero volverá, como el hijo pródigo, a sorprenderte en alguna página nueva, o fragmentada en tres o cuatro personajes distintos.

Mercè ha dit...

Gracias por la moral, pero es desesperante que quieran hacer su vida, así, sin permiso. Que se vayan y no dejen dicho dónde. Se ha largado. Esperaré a que vuelva y, mientra, le buscaré algun compañero/a para amenizarle la vida a su regreso.