dilluns, 4 de maig de 2009

Por


Quan menys ho esperes la por se't cus a la pell i en fa una cicatriu dolorosa quan hi ha canvi de temps. No pots evitar-ho: es queda allà i es fa palesa en qualsevol moment. Omple els pensaments i fa negatiu el que creies positiu, t'ofega. Com un virus, s'escampa amb rapidesa per tot el cos, els músculs es contrauen i costa respirar. I tot sense motiu aparent: res no va malament al teu voltant, però tot tremola sense vent. Perquè imagines coses que no són i veus, només al teu cap, els fets que no existeixen i estàs alerta davant senyals que potser no ho són. És una malatia sense medecina i sense diagnòstic. Tot els qui la patiu sabeu de què parlo i també sabeu com en som d'incompresos. Fantasia absurda, ens diuen alguns que no saben de què parlen perquè es creuen molt valents. Tinc por del món, de la crisi, de la grip, de la por, dels sorolls que no conec, de no saber fer el que vull, de mi mateixa, d'anar en metro, de creure en la gent, de la guerra, dels fets inesperats que no controlo, de les multituds, de sentir-me inferior i de sentir-me superior, de no saber estar a l'alçada, de les malalties, dels insectes que piquen i em fan alèrgia, de les pel·lícules de por i de moltes més coses. No sóc especialment valenta, ho sé. També sé, però, que no sóc covarda. La por m'ajuda a sobreviure a la mateixa por.