dimecres, 6 de maig de 2009

Silencis


I deia "sóc l'amo dels meus silencis i esclau de les meves paraules". Per això callava tant. No es podia saber que li passava pel cap i per l'ànima. El silenci entrava pel rebedor i s'escampava per tota la casa, seguint les seves passes. I era un silenci amb olor de socarrat. Se sentia i s'olorava. Tot va bé, deia quan se li preguntava. Una ferida sagnant, eren les seves respostes. L'absència de paraules s'asseia amb ells a taula, al sofà, al cotxe. Es ficava al seu llit, enmig de tots dos.
A poc a poc, molt a poc a poc, ella es va enamorar del silenci, de la seva veu que només ella podia sentir, de la seva olor d'aire net, de les seves carícies, de la seva companyia cada cop més alegre. I va fer la maleta, va vestir el seu nou amor amb roba de colors vius i van marxar lluny, ben junts, agafats de la mà, en silenci, deixant tot sol a casa a qui els havia presentat.