dilluns, 1 de juny de 2009

49



Avui, 1 de juny, M. hauria fet 49 anys si la mort no hagués entrat a la seva vida ja fa 10 anys. Feia temps que l'amenaçava i jugava amb ella. M. la torejava bé, se n'amagava fins que un més de juliol la va agafar sense el permís de qui l'estimavem. M. era amiga meva des de petites, quan l'amistat és només un joc d'ara si, ara no. Per nosaltres era sempre si. Vam compartir adolescència, temps difícils per les dues i complementaris a l'hora. M. lluitava contra un entorn que li era advers i jo ho feia contra mi mateixa, que també m'era molt adversa. La joventud també la vam compartir, temps de nois i "noviets", d'amors i desamors, de gresca i de complicitat, de sabates prestades, d'hores d'anglès al bar del costat del Nordamericà, de nits sense horari per mi i amb hora de tornada per ella.
M. sempre estava contenta. Sempre. I molts cops m'he preguntat per què, si la seva vida va ser tan difícil. Quan penso en ella, que és sovint, sento el seu riure franc, obert i sorollòs. Vam tenir parelles i parella oficial i ells també van ser amics. Viviem a prop de petites i la independència també ens va portat a viure a prop. De manera que tan podiem ser a casa seva com a casa meva. Com sempre. Com abans. I van venir els nens i les nenes i quan va néixer al seva primera filla vaig plorar d'emoció i M. estava fantàstica allà, amb la C. al seu costat. I C. es va posar molt malalta i ella s'hi va posar després, quan C. ja estava curada i espavilada. I no dormia gens. M. venia a la feina (treballavem juntes, també) amb grans ulleres de patir son. M. va anar millorant a poc a poc i va tenir la P., que és igualeta a ella. I es va posar molt més malalta. Sis mesos, deien que viuria i va estar aquí gairebé tres anys. I ell, el company a qui M. estimava tant, es veu que es va estressar amb la malatia. Se sentia cansat... Va marxar i li va destrossar l'ànima, l'única cosa del seu cos que encara no havia emmalaltit. A ell no l'he tornat a veure. Ni ganes. A ella tampoc. I això encara em fa mal. Teniem tantes converses a mitges quan va marxar...
M. col·leccionava llibres del Petit Príncep en totes les llèngües possibles. Els seus amics, que n'érem molts, li'n portavem dels viatges que feiem. Ara la col·lecció la deuen gaudir, com un tresor, les seves nenes. La petita m'han dit que s'ha fet tatuar una imatge del Petit Príncep a l'esquena. Jo odio els tatuatges, però aquest m'ha emocionat. És un homentage a M.

3 comentaris:

txell ha dit...

se m'ha posat la pell de gallina, mercè

Mercè ha dit...

I quan t'ho expliqui tot encara se't posarà més.

Virgínia ha dit...

Li has fet un regal pòstum molt bonic. Malgrat tot, encara romandrà viva en la teva memòria.
Endavant, Mercè.