dijous, 11 de juny de 2009

Mots



Em poso al llit i els mots venen a mi
i em tapen i m'escalfen,
paraules que de dia no ser dir
surten de sota el llit,
m'estiren els cabells o m'amanyaguen.

Canten cançons de bressol sobre el coixí,
i m'adormo sentint
el ritme de la poesia que no he escrit,
el conte que no he fet,
la història que potser mai no explicaré.

Al matí, quan em llevo, no puc dir
el que vaig escriure
a l'aire fresc i negre de la nit.
Paraules fosques
que dormen a la lluna dels meus somnis.

Els mots flueixen com un riu que neix
i prenen forma
d'aigua transparent que no puc agafar,
de cascada que cau
al buit del dia, al toll sense sortida.

Buscant sota el coixí passo la vida
paraules que de dia no se dir
i s'amaguen entre els llençols verds de setí.

3 comentaris:

txell ha dit...

mercè, que això a mi tb em passa i últimament el que faig és aixecar-me com un cohet i escriure el que se m'ha acudit, encara que només sigui una ratlla. Em fot molt no enrecordar-me'n l'endemà pq, a més, en cas que m'enrecordi, mai em sona tan bé.

Mercè ha dit...

Tota la raó. Mai no sona tan bé com a les fosques i sense escriure.

Virgínia ha dit...

Ets una artista, està clar. No deixes de sorpredre'm. Segueix!