divendres, 24 de juliol de 2009

"Coses" de nens


La casualitat ha fet que em trobés una senyora relativament coneguda i el seu nen, que deu tenir uns vuit anys, edat que jo crec suficient per distingir el que està bé del que no ho està, per entendre, al menys lleugerament, el que és la mort, el que fa mal, el que és una broma de mal gust i el que és la violència gratuïta, per que si. Clar que tots aquests temes, perquè el nen els tingui, ni que sigui una mica, interioritzats, primer s’han d’haver tocat a casa amb converses i reflexions sempre adequades a l’edat de la criatura en qüestió. A l’escola, també. Però principalment a casa que és on s’han de transmetre els valors i on s’han d’aprendre a gestionar les emocions i els sentiments. L’escola ajuda, però la base és a casa.
Us preguntareu (els qui em coneixeu més no s’hi val perquè ja sabeu la meva manera de pensar) a que ve aquesta disquisició o “menjada de coco”. La conversa amb la senyora en qüestió (i amb el nen fent el borinot al voltant) va ser de pur tràmit, què com va tot, que gran està el nen (en realitat és força esquifit, però clar, això no és políticament correcte), que com li va l’escola... I pregunta bàsica al mes de juliol: què, com es presenten les vacances? Marxeu a algun lloc? Resposta de la senyora: si, anem a un poble molt petit, on no hi ha res. Tot és molt tranquil i el nen allà s’ho passa...! Tot el dia en bicicleta al carrer, buscant capgrossos, jugant a pilota amb els nens del poble... Fins aquí tot fantàstic. Unes bones vacances per un nen si tenim en compte que el que els agrada i necessiten és anar al seu aire. Quan a mi se’m va quedar una cara de “socorro, què està passant?” va ser quan va comentar que un dels jocs més divertits de l’estiu passat va ser posar un petard a un gripau i fer-lo esclatar. Coses de nens, va dir la mare. Coses de criatures, va dir el nen. Jo no vaig poder respondre el que realment pensava del nen i de la mare que ho permet i ho troba “de nens”. Senyora, dic des d’aquí, el que vosté està fent excusant el nen és una barbaritat. Si dintre d’uns anys (no gaires, no es pensi) el seu nen “són coses de criatures” està ficat en temes i merders més complexes, també l’excusarà? Serà també “coses de l’edat que sigui”? Podrà dir “això no es fa per aquest o aquell motiu”? Potser ja serà tard, senyora “són coses de nens”. Potser serà massa tard.