diumenge, 12 de juliol de 2009

Metro

NO voldria que s’interpretés com un escrit classista. Ni ho sóc, ni tinc motius per ser-ho, ni ho vull ser. Que quedi ben claret a tothom. Ho aviso pel que pugui ser, perquè sé que es pot malinterpretar i perquè hi ha gent amb la ment prou tèrbola com per no entendre’n el significat.
Quan parlo del metro no em refereixo pas a la definició de cent centímetres de material indeformable (platí iridiat, crec que se’n diu) que fem servir com a mesura de longitud. No. Parlo del cuc de ferro que travessa la panxa i les intimitats de la nostra ciutat o de qualsevol ciutat prou gran com per gaudir d’aquest servei ràpid i prou segur. Un monstre, o molts monstres que es van creuant per passadissos desconeguts. Dic monstre per què té moltes boques distribuïdes pels carrers. Boques que s’empassen la gent a glopades i, en un gest gairebé impúdic, les vomiten per una altra boca.
Per qüestions que no venen al cas jo l’utilitzo poc, aquest transport. Prefereixo l’autobús pel tema de la llum i de les vistes. En el dia a dia laborable vaig amb cotxe. SI, cometo aquest terrible pecat de contaminar la ciutat. Val a dir a favor meu, que gairebé sempre el porto ple, el meu cotxe. Que, de fet i ben mirat, podria ser com un mini-bus amb la diferència que l’Ajuntament no col·labora en el seu manteniment. Bé, el cas és que quan faig vacances sempre vaig amb transport públic. I jo, agosarada i valenta, vaig triar el suburbà a un quart de nou del matí per allò d’anar més ràpid, que no hi ha semàfors i tal, pensant que la gent ja hauria entrat a treballar i que no aniria gaire ple. Gran error!! Vaig sentir-me japonesa per mitja hora, el temps que va durar el trajecte. Sembla que en aquest país comencem a treballar cap a les nou, perquè si no és així, no entenc que tot Barcelona fos allà dins, embotits i sense aire per respirar. I jo que em pensava que les feines começaven més d’hora... Mentre era a l’andana no podia creure que en tan poc espai hi hagués tanta gent. Mirava l’escala i encara en baixava més. No hi entrem tots, pensava jo, ingènua de mi. Vaig arrambar-me a la paret per por de no caure a la via. Em faltava l’aire i la crisi de pànic amenaçava a apoderar-se del meu cos. Vaig anar fent els exercicis de respiració que m’han ensenyat a fer en aquests casos, a pensar en prats verds i en visualitzar-los. El mar... la sortida...la por que havia de foragitar. Quan hi vaig pujar, al cuc de ferro, en veia com en Pinotxo a la panxa de la balena, però amb més acompanyants. Molts més. Va arribar l’hora que em vomitessin per una altra boca. En arribar a dalt feia molta calor, però gairebé no la sentia. Algú va dir "señora, camine!". M’havia quedat aturada mirant el cel blau, amb aquell blau d’estiu que fa de mal mirar, de tan net.
El dubte que em queda després de l’experiència matinal amb el monstre de les mil boques és la següent: pot ser que jo pertanyi a un món irreal o la realitat que es viu, majoritàriament, no és la meva? S’admeten respostes.