dilluns, 28 de setembre de 2009

Amb el cor


Ella mirava amb el cor. Observava entretinguda els amics que tenia al voltant i somreia. De tant en tant deia alguna cosa, intervenia a la conversa i reia els acudits dels seus amics. Decididament els estimo, va pensar, però som tan diferents que no aconsegueixo comprendre com hem pogut entendre'ns durant tants anys.
Tots havien evolucionat. Tots havien canviat. Però tots, com un aspersor emergent, ho havien fet cap a direccions dispars. Sentia que tots havien anat cap a fora, cadascú a la seva manera, i que ella havia anat cap a dintre, que la seva evolució havia estat interna. La seva felicitat era tant senzilla com observar la felicitat de qui l'envoltava i quedar-se-la dins.

2 comentaris:

txell ha dit...

ets tu?

Mercè ha dit...

Ha sortit de mi en una trobada, però no sóc totalment jo. Gràcies per reconéixer el meu altre jo.