dimarts, 15 de setembre de 2009

Escriure per sobreviure


M'interessa viure les vides que m'invento. Uns cops m'agradaria ser la protagonista d'un relat, d'altres cops penso com he pogut crear una persona que és l'antítesi del que jo voldira ser. Són sempre realitats diferents que em fan veure la vida des de punts de vista que ni sabia que podien existir. Del meu món real, assèptic, pur, una mica convencional i sempre ric i viscut, en surt gent que desconeixo i que, a poc a poc, es fan amics o enemics meus. Gent que es tanca en un món que m'invento i que, massa sovint, es converteix en el món que ells decideixen. "Ells", que no tenen cos físic i que se suposa que són "meus", fan la seva vida sense el meu permís i em trobo escrivint sobre el que ja tenia escrit el que "ells" em demanen en silenci. I el pitjor és quan s'amaguen en alguna part del meu cervell o de la meva ànima i no els puc trobar. Alguns han marxat per sempre i han deixat la seva vida a mig escriure en una carpeta de l'ordinador. D'altres s'entesten a sortir sempre a tots els contes. Són fatxendes i desvergonyits. Es disfressen i passegen per la història fins que m'adono que intenten robar protagonisme al nou personatge que prenia vida. I els renyo i els faig fora i sempre acaben tornant. Jo els dic fantasmes, els fantasmes que tots portem a sobre i que, d'una manera o altra, s'ifiltren a les nostres vides i a les nostres converses més trivials. Són fantasmes perquè fan por i perquè ens costa reconèixer-los de dia i es fan palesos de nit.
Es gràcies a aquests fantasmes que m'agrada escriure. Escric per sobreviure i no haver de lluitar cada dia amb ells, per sobreviure a les meves pors, al passat, als amors perduts, als fracassos i als èxits. Per sobreviure a la vida que no sempre és com la voldriem. Escric perquè els meus personatges siguin més capaços que jo a enfrentar-se als seus fantasmes que no són altres que els meus propis. I perquè escriure em fa viure moltes vides diferents. Quan no escric m'ofego, em falta l'aire i em falten les lletres i les paraules. De fet visc per escriure i escric per viure la vida cada dia diferent.

6 comentaris:

Pep ha dit...

Veig que anam pel mateix camí, Mercè. No te'n deus recordar, però el primer dia que ens vèrem presentar, a Narrativa, vaig dir, si fa no fa, açò mateix: escriure és la meva vida.
És el que en Ponç Pons anomena "ESCRIVIURE" (la laura en va parlar, d'açò). I jo "escrivisc" cada dia.

Mercè ha dit...

Pep:
La paraula "ESCRIVIURE" és molt interessant i defineix a la perfecció les ganes de viure a travès de l'escriptura que compartim tots els que ens arada posar una lletra darrera l'altra i donar un sentit al text i a la vida mateixa. Gràcies Pep.

txell ha dit...

jo dec ser mes simple

Pep ha dit...

jajajaja...m'encanta la teva simplicitat, Txell. Ets un encant. No canviïs mai.
No sé si coneixeu aquest poema d'en Ponç, però a mi m'encanta (en podria posar molts més, perquè en som fan, d'en Ponç):
Existesc perquè escric. Pàl·lid d’albes, illenc
medul·lar que s’abraça a la llengua, maldorm
sempre amb ploma i papers enllibrats vora el llit
per si arriba, com ara, imparable, el poema.

Ponç PONS, Estigma, Edicions 62, Barcelona, 1995

Mercè ha dit...

Txell:
Tu tens de simple el que un gat de tauró. Ja veus. Ja la voldria jo la teva simplicitat. Però si ets pura tendresa i el cap et va a mil per hora! Un petó.

txell ha dit...

ooooohhhhhhh!!!!!!!
"que subidón!!!!!" diria ara mateix una noia que vaig coneixer en un curs d'autocad (allò de dibuixar amb l'ordinador...)