dissabte, 19 de setembre de 2009

Pasapalabra


A mi la tele m'és més aviat igual. No. La veritat és que la tolero poc. Molt poc. No entenc l'afició de la gent per "Gran Hermano", per posar un exemple. Que la vida d'uns desconeguts tancats a una casa sense fer res de res desperti tant interès no m'entra al cap. Jo, davant les grans converses que es mantenien sobre el programa a la primera edició, vaig intentar veure'l un dia. Juro que no vaig aguantar mitja hora. Senzillament no em provocaven cap mena de sensació ni interès. Ho vaig intentar per poder intervenir en alguna conversa sobre el tema i em vaig quedar amb les ganes de fer-ho. Bé, el que es diu amb les ganes, tampoc. Més que res, com sóc xerraire de mena, em sabia greu haver d'estar callada. Mai més no m'ho he tornat a mirar. Definitivament només m'interessa la vida de veritat dels que conec i també de la gent anònima que fan alguna cosa productiva. Del programes anomenats "del cor" potser en parlaré un altre dia, si és que tinc ganes de mirar-ne un sencer un dia per allò de parlar amb coneixement de causa. Pel que sembla és tot un món que a la gent li interessa molt i jo no voldria opinar faltant a la veritat, sobretot tractant-se de temes tan "fonamentals i imprescindibles" per la vida quotidiana.
Aquest post, però, té el títol d'un programa de TV: pasapalabra. Aquest si que miro de no perdre-me'l. I és que a més de jugar amb els que més m'agrada, la paraula, té un presentador la mar de simpàtic. Molts cops em trobo mirant el concurs amb un somriure a la cara. Tracta la gent, concursants i acompanyants, amb senzillesa i afectivitat. Ambdues coses són d'agrair al món de la tele. Condueix el programa amb la naturalitat de qui es renta les dents abans de dormir. La seva dicció és perfecta malgrat haver de llegir sovint a gran velocitat. Fa la sensació que al final. al "rosco", els solitaris concursants se senten com a casa gràcies al presentador i, també, a la dinàmica del concurs: àgil, divertida i fresca. Ho reconec: n'estic enganxada i m'agrada estar-ho. Sóc fan incondicional de Pasapalabra. Des d'aquí us animo a veure el concurs i a intentar fer el "rosco" amb els ulls tancats, sense veure per quina lletra va. Les paraules us atraparan. Ja em direu. El senyor de la fotografia és el mític Jose Manuel. Un crac, pels qui no el coneixeu. Au, a gaudir!

3 comentaris:

txell ha dit...

jo no puc veure paspalabra pq a l'hora que ho fan encara no he arribat a casa, però si que és veritat que els caps de setmana, si no hi ha res que m'ho impedeixi o durant les vacances d'estiu, intento veure-ho. a vegades se'm fa una mica pesada la primera part, però el rosco...: el rosco és insuperable! i el josé manuel: el vaig veure algun dia i era brutal, em va saber greu no veure el seu últim dia.

Mercè ha dit...

érem a l'Ateneu, a classe. Els de casa em van enviar un sms dient-me que havia guanyat. Pensava que em prenien el pèl. A la nit ho vaig veure al youtube. Una passada.

Eva ha dit...

A mi també m'encanta el Pasapalabra! Des de fa anys. I he de confessar que quan va marxar la Silvia Jato dubtava que ningú ho pugués fer tant bé, perquè ella llegia el rosco a una velocitat increïble, així que reconec que el Christian Gálvez em va sorprendre molt favorablement, perquè com tu dius és molt planer i ho fa molt bé. El José Manuel me'l vaig perdre en directe, però ho vaig veure repetit i inclús el va rebre la ministra de defensa i tot, com és militar... Ja dic, que m'encanta el programa!