dimarts, 1 de setembre de 2009

Setembre



Ja hi som. Ja ha arribat. Amb tots vostès: EL MES DE SETEMBRE!! Cada any igual i cada any diferent. Ens porta, com el gener, els bons propòsits, els fascícles de col·leccions que ningú no acaba malgrat haver-se jurat que ara si, que farà la de "Pinta y decora tu casita de muñecas" o millor encara, la de "Las mejores piezas de ganchillo hechas por ti misma". Que ja s'entèn que si són "hechas por ti" allò de "misma" sobra per tot arreu. Per cert, per què no fan servir el gènere mascul·lí quan parlen de ganxet, de cases de nines, de pintar i decorar, de dibuix artístic, etc? Bé això és un tema a part que miraré de tocar, amb cura per no ferir sensibilitats a ningú, un altre dia. M'agradaria molt poder oferir una llista de propòsits que, com serien públics, els hauria de complir, però em conec prou bé com per saber que la meva voluntat és, més o menys, de la mida d'una puça d'aquelles tan petites que no es veuen i que no faria gairebé res del que em proposés. Bé, si he de dir la veritat hi ha una cosa que començo a fer : portar amb certa regularitat una agenda, tot un món per mi que sóc l'anarquia en persona i el caos més gran que conec. Ho faig per prescripció facultativa, que si no de què deixaria jo que una pila de fulls amb nom de setmana m'organitzessin la vida?
Bé, erem al SETEMBRE, el mes maleït per tots. Conec poca gent (sempre hi ha casos estranys i en sé d'algun) que desitgi l'arribada d'aquest mes. I no és que la feina no els agradi, no, ni molt menys. A mi m'encanta el que faig. Mira tinc aquesta sort i la majoria dels que conec són feliços a la feina, però és el regust que deixa la seva arribada la que desagrada. Un regust a torrada massa cremada, a petó oblidat a la sorra, a allioli a mitjanit, a oblit que no vols oblidar. I és que, quan ell arriba, deixes enrere el temps estés al sol i entres en un forat sense temps i sense sol, esgarrapes segons per estimar i jugar, per llegir i per escriure. I les esgarrapades, deixen una ferida difícil de curar durant l'hivern. El sol a poc a poc ens diu adéu i fa els dies més curts i la llum més trista. És curiós que només passi al SETEMBRE. Després, un cop agafes el ritme trepidant de la quotidianitat, t'hi acostumes i vius sense recordar que abans que vingués ELL la vida era més plàcida.
Ànim, doncs, a tots els qui em llegiu. Penseu que l'estiu sempre torna i que no hi ha res millor i més estimat que allò que costa de tenir. Que aconseguim el que ens proposem i que no col·leccionem fascicles de tristesa, ni de presses, ni de plors ni de res que ens faci viure la vida sense il·lusions.

5 comentaris:

txell ha dit...

bones, mercè! veig que ja tornes a ser entre nosaltres. A mi el setembre no em desagrada, em desagrada tornar a la feina

Mercè ha dit...

Si, ja he tornat a la vida (i)real.
I tu, ja tens nova casa? Respecte a setembre, va lligat directament a la tornada a la feina. Ens veurem aviat???

txell ha dit...

estaria bé quedar, jo m'hi apunto si és un divendres tarda

Bárbara ha dit...

Y es que hay una nostalgia tipicamente septembril, muy profunda y a la vez tremndamente volátil. Es que es pisar el asfalto y uno dice: ¿playa? ¿eso que era?
Yo me he propuesto llevar varias veces una agenda, lo malo es que olvido apuntar las cosas en ella. Saluditos.

Mercè ha dit...

Bienvenida a la ventana, Bárbara. Lo de la agenda es un reto: yo apunto, pero se me olvida mirarlo. Para mi lo más práctico es un calendario en la cocina. Lo malo es que no lo puedes llevar encima. Claro que tampoco suelo llevar la agenda.