dimarts, 8 de setembre de 2009

Y.


Hi ha COMPANYS i companys. Hi ha AMICS i amics. I hi ha vegades, molt poques, que un COMPANY esdevé AMIC. De veritat que si. Jo he tingut la sort que em passi i la veritat em pregunto com hauria sobreviscut alguns cops sense el recolzament serè i sincer de Y. És com un bagul tret d'un conte: sap guardar els secrets i les confidències. Discreta, sempre és al seu lloc, però alhora sap riure i fer riure, explicar acudits verds, que sap que m'encanten, respecta el silenci i sempre està de bon humor. A mi em fa enveja perquè jo mai sé quin humor tindré quan em llevo i se'm nota a la cara que no tinc un bon dia. Y. ja pot nevar, ploure o fer sol que sempre somriu i té una paraula amble. També em fa enveja, sana, que sigui tan organitzada i endreçada i que al seu voltant tot sembli plàcid i perfecte. Clar que treballant porta amb porta, si compares els espais de cadascuna, és com mirar un lloc polit i planer o entrar a Ikea un dissabte a mig matí ( la d'Ikea sóc jo, aclarim-ho). Però ella ja sap com funciono i sap que visc enmig del caos. Em sembla que en el fons li fa gràcia que siguem tan diferents.
Crec que mai no ens hem barallat i ja fa divuit anys que treballem colze a colze com aquell qui diu. Tot el mèrit és seu. Ho reconec: conviure amb mi és difícil. Molt difícil. L'he vist perdre la paciència molts pocs cops i mai amb mi. Molt mèrit, si senyor. És més, sé que m'ha defensat i protegit en més d'una ocasió i mai no li podré agrair prou.
El cas és que ara, després de divuit anys ens "han separat" i ara ella treballa al passadís del costat. Coses de la feina, res greu ni voluntari. Que direu que no passa res. Doncs si que passa i molt. La sensació de pèrdua és gran i m'he d'acostumar a no tenir tres braços (un es el seu, que sempre hi era, per poder'm-hi agafar abans de caure). És curiós, però tinc la sensació de no tenir un punt on recolzar-me, com si hi hagués un buit al meu voltant. Cada dia em dic que només és al passadís del costat, però sé que em costarà acostumar-me a no sentir "Chedes" a cada moment o bé la pregunta "què farem avui" o "vaig al lavabo, deixo la porta oberta" o qualsevol comentari divertit quan tornem de dinar. Ja sé que són coses que passen i que no té més trascendència, però a mi els canvis em costen i em desestabilitzen i malgrat haver intentat concienciar-me durant tot l'estiu, és ara que la trobo a faltar. I molt.
Hi haurà gent que llegirà això i ho trobarà una bestiesa. Està en el seu dret. Alguns no ho entendran perquè no em coneixen. També hi haurà altres companys de feina que veuran aquest escrit. Ells que coneixen Y. si que ho podran entendre.

2 comentaris:

txell ha dit...

jo aquí tb t'entenc
jo anyoro les companyes de pis que acabo de deixar, arribar i no tenir a qui explicar-li les meves estupideses és molt dur...

Mercè ha dit...

Els canvis costen, sobretot si no el busques tu. Et vam trobar a faltar a l'Ateneu... Quan fem un soparet comptem amb tu.