dissabte, 17 d’octubre de 2009

Fills



Voldria ser una fada i tenir una vareta màgica. No només per arreglar el món, també per podre-lo entendre. Poder entendre pricipalment la vida i la relació entre pares i fills. D'entrada, és una relació no sempre fàcil i fluïda. Però jo em pregunto per què quan algú decideix tenir un fill no se li fa un qüestionari tan contundent com quan el fill és adoptat? Per què la gent no és prou conscient del que significa portar una criatura al món? Per què un cop ha nascut i ja ha passat l'època del "ai, que bufó" i del "mira quines coses fa" (època meravellosa, val a dir-ho) deixen a les mans de les escoles l'educació complerta dels petits? Per què no els deixen créixer en el sentit més ampli de la paraula?
Els nens, com els adults, acostumen a aprendre de l'error, però si mai no els deixem que s'equivoquin, que caiguin i aprenguin a aixecar-se, mai no podran tolerar un fracàs. Un fracàs que primer és no poder entomar una pilota, però que més endavant serà no poder aprendre les taules de multiplicar i més endavant, encara, serà que la parella li digui prou o que no l'acceptin a la feina de la seva vida.
Ara que tan es parla de la necessitat d'autoritat a les aules, primer s'hauria de plantejar la necessitat d'autoritat a les cases. Jo entenc l'autoritat com a punt de referència, no com autoritarisme. Però també és veritat que la última paraula, a casa, l'han de tenir els pares i a l'escola el mestre. I no, no cal tornar al passat i penjar un sant crist a la paret, ni una foto del rey ni de ningú, però cal agafar el millor de cada etapa i que el sentit de l'esforç formi part de la cultura, de la vida familiar i escolar. Perquè ningú no regala res, ni es donen duros a quatre pessetes. I això els nostres fills ja va essent hora que ho entenguin.

Jo mai no he donat una bufetada als meus fills per principis (i no és que no se l'hagin merescut algun cop). El diàleg és valuós. Molt. Una arma, sovint, indestructible. Però si aquesta arma s'ha encallat, no he tingut cap por a dir un "no, perquè no". I no se'ls veu ni traumatitzats ni infeliços. Més aviat al contrari. Mai ha passat la seva paraula per davant de la d'un professor. I tampoc no els ha passat res. No sóc cap model per res, però estic orgullosa de l'educació que han rebut els meus fills tan a casa com a l'escola. Una educació que continua dia a dia malgrat que ja no són nens petits.

Una vareta, necessito una vareta. Si algú en té una, que me la doni o se la compro. Continuarà...