dimecres, 28 d’octubre de 2009

L'abraçada



Avui S., companya i amiga, ha tingut un atac de positivisme molt positiu i m'ha comentat que se sent afortunada de la vida que porta i de tot el que li passa a la vida. M'ha fet una abraçada i, jo que sóc sensible de mena, he deixat anar unes llagrimetes. Poques i d'alegria, que sempre són bones. Y és que S. sembla de ferro i és de sucre i, de tant en tant, li agafen atacs d'una dolcesa infinita i es desfà amb els motius més curiosos. Sembla de ferro, de formigó. La primera impressió és aquesta: mai no podré arribar-li, mai no podré entrar al seu món tan fort i consistent com ella mateixa. Res. Pura façana. Molta roba i poc sabó. Desconcerta la seva veu potent, el seu riure explossiu i sorollós que no sap contenir, la seva alçada per sobre de la mitjana del país, les seves paraules contundents i aparentment segures. Quan la coneixes, tot en ella és desconcertant i pot haver-hi qui se senti fins i tot intimidat perquè pot arribar a ser com un terratrèmol de grau vuit a l'escala Richter. Quan s'enfada o se sent dolguda, quan sent que hi ha una injustícia al seu voltant s'obre damunt seu un "bocadillo" com de còmic o de diàleg amb dibuixos de gripaus, serps, escarbats, bombes, i tota mena d'improperis. Llavors li diem que compti fins a cent (fins a deu no en té prou) i tot es dilueix, se suavitza i la tempesta passa. I avui m'ha emocionat perquè m'he sentit part de la seva vida, de la seva felicitat i fortuna i perquè sé que és bona com el pa i incondicional amb qui estima. M'he sentit afortunada de rebre una abraçada i de saber que la tinc al meu costat i que m'encoratja en tot el que faig i faré. Ella no ho sap, però li envejo el seu saber-se fer valdre, la capacitat de comunicació i la seguretat de les seves passes. Tot el que voldria per mi i no tinc. Però també m'ha fet pensar en la sort que tinc de viure on visc, de tenir el que tinc, de sentir el que sento i, malgrat tot, de ser com sóc. Gràcies per la teva abraçada, S. No saps el bé que m'ha fet.

2 comentaris:

Susanna ha dit...

Doncs mira, les teves paraules m'han emocionat a mi també i d'aquesta manera es tanca el cercle. Perquè totes dues som sensibles, però sobretot, perquè totes dues tenim molts motius per sentir-nos afortunades. I les nostres flaqueses, que no són poques, hem d'aprendre a controlar-les i no hem de permetre que ens impedeixin veure la sort que tenim.
Gràcies per ser-hi. M'agrades molt quan estàs contenta, perquè és quan ets tu de debò.

Mercè ha dit...

Petonet, Sue.