dilluns, 12 d’octubre de 2009

Nespresso



Un dimecres qualsevol a dos quarts de cinc de la tarda. Decideixo anar a la botiga de Nespresso a comprar unes quantes capsuletes de colors per alegrar-me els matins i els migdies. Penso que és bona hora perquè la gent no ha sortit de treballar i les escoles encara fan classe. És a dir, la majoria de les persones de la ciutat que tenen la sort de treballar, són a la feina. I jo, ves quina sort!, els dimecres a la tarda tinc festa i puc anar a fer encàrrecs.
Agafo l’autobús que, en no ser hora punta, va prou buit i fins i tot trobo un lloc per seure. “És el meu dia de sort”, em dic mentre m’acomodo a un seient amb el dibuix d’un plànol de l’Eixample. Baixo a Passeig de Gràcia, un carrer ample i ple de turistes amb pasta que entren a les millors botigues de la ciutat. Arribo a la botiga de cafè i ..oh, sorpresa! A les deu caixes del pis de baix hi ha cues de, com a mínim, vuit persones. Increible! Mi gozo en un pozo, que diuen. Miro al voltant i em sembla que la famosa “crisi” és una estafa. Em dedico a passejar per la botiga i a observar el personal i me’n faig creus. Hi ha gent de tota mena: unes senyores amb vestit de “mercadillo” que s’han deixat una pasta inhumana en capses de colors plenes de diferents cafès; una senyora amb un a bossa de Prada (ho portava escrit amb lletres ben grosses, perquè no hi hagués cap dubte) acompanyada amb el seu marit (crec) que duia un cabell d’aquell blanc tan lluminós; un “paio” amb pinta d’skin head que feia mitja por; unes quantes iaies d’una edat que segur que tenen prohibit el cafè i se’n enduien uns quants cartronets no descafeïnats, precisament; un avi amb el cotxet del nen que semblava una mica espantat i tenia tota la pinta que, a més de fer de cangur li havien encarregat anar a comprar aquell caprici en forma de barret i ple da cafè; una parella de russos o similar, ho dic per la parla que no s’entenia res de res i per l’aspecte físic. A la cua, davant meu, hi tenia una noia que semblava sudamericana i duia una bossa a la mà d’on sortia una peça de roba: un davantal blanc, del típics de servir a una “casa bona”. Jo he pensat que, donat el cost de les càpsules més aviat pujades de preu, potser venia de part dels “senyors”, però no. I us preguntareu com sé que no. Molt fácil: quan ha anat a pagar (per cert gairebé noranta euros) ha ensenyat la tarjeta de residència amb la seva foto. No tinc ni idea de quant guanya cada més la noia en qüesito, però ben segur que s’ha deixat una part d’aquests calers en cafè de colors. Hi havia molta més gent, com ja he dit, pero no m'allargo per no avorrir-vos.
I jo m’he tronat a preguntar: on collons és la tan famosa crisi? A les botigues Nespresso segur que no. Ho juro. I això que amb els tubs no regalen ni deixen tastar el George Clooney...Que si la presència del actor fos realitat, les cues arribarien al port.

2 comentaris:

txell ha dit...

bones mercè! doncs mira, jo tinc una nespresso. I no sóc rica. Sóc més aviat pobre. Abans al pis teniem una cafetera italiana i no la feiem servir gairebé mai, era millor anar a fer un cafetó al bar. Però ara amb la nespresso, fem més cafès a casa, o sigui que crec que hi he sortit guanyant i els cafès m'acaben sortint més barats que abans. I que aquesta noia gastés tant en cafè, a mi no em sembla que vulgui dir que gasta molt en cafès: jo no hi vaig gaire sovint, a la botiga nespresso per això quan hi vaig, també em gasto força pasta, però em dura una eternitat! i la crisi: qui té feina no la nota, i si la nota és pq s'esforça en estalviar el què no havia estalviat en sa vida, per allò del "per si de cas demà hi estic jo, sense feia". Els que les passen putes (i ho dic així de clar) són els que no tenen feina i a sobre han acabat el paro...i si passen dels 50...millor que no digui més: en fi, que en conec algun d'aquests i si que la noten , la crisi!

Mercè ha dit...

Em refereixo que, en temps de crisi, no deixa de ser un luxe com qualsevol altre anar a comprar Nespresso. Vull dir que podriem passar tots amb la cafetera de tota la vida i la despesa, segur, seria millor. Ep! Que jo tampoc no sóc rica i tinc la cafetera i les capsuletes. Per tant també va per mi, la reflexió.