diumenge, 1 de novembre de 2009

El meu carrer

Diumenge al matí. Són dos quarts de deu. És d’hora. Vaig a buscar el diari al quiosc de la cantonada, a cinquanta metres de casa. De tornada, amb el diari a la mà, en aquest cinquanta metres hi veig: una paperera gairebé buida, però amb papers al voltant (es veu que si el paper no entra a la primera, ha d’anar-hi tot sol i ficar-se dins i el pobre paper no sap el camí i es queda fora); un noi que surt d’un portal, va a buscar la moto i, com la cosa més normal abans de posar-se el casc, escup al terra i jo gairebé em moro del fàstic; al costat d’una entrada de parquing hi ha una bossa buida de patates fregides de marca coneguda; més endavant un “trunyet” de gos que el porc de l’amo no ha recollit; uns paperets trencats a petits bocins i escampats com confetti; la pintada a la paret d’un edifici; la taca que han deixat uns impresentables en llençar un parell d’ous a la façana de casa meva i, de retruc, a la vorera (ho hem intentat arreglar com hem pogut, però queda una mica de brut i ple de ràbia); els contenidors d’escombraries no són plens, però es veu que a la gent els fa mandra aixecar el braç i deixen bosses a terra i tot acaba escampat (hi ha pantalons, sabates, una pell de plàtan i més cosetes que passo d’enumerar); un noi que em creuo i llença a terra un paquet de tabac buit, jo m’ajupo, el recullo i li dic “té, t’ha caigut això a terra”. Es queda sorprès de la meva troballa, diu perdó i gràcies i continua caminant. Espero que busqui una paperera...
“El meu carrer és fosc i tort, té gust de port i nom de poeta”, canta en Serrat al seu carrer d’infantesa. I fa bonic de sentir i de cantar i d’imaginar un carrer del Poble Sec a la postguerra. El meu carrer, però, no és ni fosc, ni tort, ni és a prop del port i no té nom de poeta. El meu carrer és un carrer de l’Eixample, ample i ple de llum, però tremendament brut com tots els carrers de la Barcelona que tan estimo i amb la qual tinc ara una relació d’amor-odi. No és la que m’ha tingut enamorada durant anys i anys. Me la miro i penso “que n’és de bonica”, però al cap de poc de trepitjar les avingudes, els carrers i carrerons, les places i les placetes, els passatges i les rambles, la veig com una sense-sostres. Com una actriu que ho ha tingut tot: bellesa, admiració, diners, fama mundial i de sobte, quan està a dalt de tot, al cim, es ven a fer pel·lícules de sèrie B, pornografia cutre i es dedica a anar als programes de premsa del cor. I de sobte, la més glamurosa, la més maca, el perfil més característic del Mediterrani, decau a poc a poc fins a convertir-se en un retrat mal fet d’allò que era. Una cara maquillada, molt maquillada, però bruta, amb regalims de rimmel de tan plorar la seva decadència i pintura de llavis deslluïda i deformada. I les pòlvores de colors que ja no brillen i el blau trist d’uns ulls que només miren els qui la van admirar quan era la millor i aquells que la veuen com una distracció fugaç que sempre va beguda.

4 comentaris:

txell ha dit...

Tot i així, Mercè, crec que no és tan diferent de la majoria de grans ciutats. Ja sé que això no és un consol i que no serveix per estar-hi d'acord, però estem dins la normalitat.

Mercè ha dit...

No sé, Txell, jo cada cop la trobo més depriment, deixada i cutre. Me l'estimo, però em fa pena veure-la així. Sentiments contraposats... No és bo ni sà estimar amb pena.

suvalal ha dit...

És curiós que escriguis això justament avui. Aquest matí he anat a córrer al costat del mar. Feia un dia preciós i el mar estava pla i serè. Un panorama fantàstic de no ser que el terra feia fàstic: una col.lecció d'envoltoris del Mc Donalds, llaunes de cervesa buides i una interminable co.lecció de deixalla repugnant i pudent. La nostra carta de presentació. No deu ser tan difícil de resoldre, això, no?

Mercè ha dit...

Su:
Hi ha dos factors:
a. La gent és mooooolt marranota, passa de tot.
b. L'Ajuntament no està prou per la feina.
a+b= "el uno por el otro y la ciudad sin barrer". Es veu que si, que és molt difícil de resoldre aquest tema. Aquest i tants d'altres!!!