dissabte, 26 de desembre de 2009

El peix que es mossega la cua


No deixis mai de viure amb alegria.

No deixis que l'alegria t'impedeixi veure la realitat.

No deixis que la realitat et faci mirar la vida sense alegria.


Això em va sortir així, tal qual. Em va sortir mentre pensava alguna cosa per felicitar les festes a unes amigues i companyes. Havia de ser diferent a "bon nadal" o "que tinguis bones festes". Havia de ser diferent perquè elles també ho són, de diferents. Què tenen en comú?, vaig pensar. L'alegria de viure. Un cop en vaig fer l'esborrany per mirar que tal quedava, em vaig sorprendre a mi mateixa del que havia escrit. I és que estic envoltada (jo també ho sóc) de persones que si no són felices, almenys tenen la valentia d'aparentar-ho. Tots plegats (insisteixo: jo també) vivim el la part del món que es pot permetre el luxe de ser feliç i de viure amb alegria i correm el perill, greu perill, de no veure que el nostre món no és del tot real i, per tant de perdre una mica el nord.

Sabem que existeix la pobresa, però vivim envoltats de riquesa, entenent per riquesa la completa satisfacció de les necessitats mínimes i no tan mínimes: tenim de tot i en excés. Com a prova: la majoria dels nostres fills no saben que demanar als "reis".
Sabem que hi ha immigrants i que és un problema social, però tot el tracte que tenim amb ells és perquè els contractem com a personal de neteja a les nostres cases. A les escoles dels nostres fills no n'hi ha, d'immigrants. En tot cas si n'hi ha, són immigrants de "primera classe", per dir-ho d'alguna manera. Per tant no vivim el problema a les nostres carns i els nostres fills tenen companys sense conflictes aparents que "destorbin" la bona marxa de la classe.
Sabem que existeix el problema de l'atur, però gairebé no coneixem ningú que passi per aquest tràngol. I a més gaudim de contactes que poden donar un bon cop de mà, en cas de problema.
Sabem que hi ha crisi i gran, però els nostres hàbits han canviat ben poc. Potser les festes de nadal seran "més" austeres i en comptes de comprar per valor X ho farem per X-2. Però ens donarem els capricis que volguem, i anirem al cinema i tindrem entrades pel Circ del Sol, i sortirem a dinar al restaurant perquè estem cansats de cuinar i el dia abans de reis decidirem que encara podem comprar allò que ja haviem decidit que no calia, però que un cop a l'any no passa res.
Sabem del problema de la violència de gènere perquè ho diuen a les notícies i als diaris, però no en coneixem cap cas perquè, si hi és, es tapa amb felicitat aparent i ningú no en sap res.
Sabem que hi ha gent que no ha tingut oportunitats, però el nostre entorn n'és tan ple, d'oportunitats, que sovint ens permetem el luxe de deixar-les passar.
Sabem que hi ha gent que no ha pogut estudiar. Gent que, probablement, tenia més vàlua que nosaltres. Però el nostre entorn universitari, intel·lectual i, per què no?, el·litista, no ens deixa veure aquestes persones que tenim a prop i ens podrien ensenyar tantíssimes coses que no hem après als llibres.
No podem permetre que tanta felicitat i alegria ens facin tancar els ulls a la resta del món, ple d'injustícies que ens resulten llunyanes. Però també és cert que aquest és el món que ens envolta, que hem de saber que hi és i que des del nostre reducte privilegiat hem d'intentar millorar-lo. Però aquest mateix món no pot fer que perdem l'alegria i les ganes de viure feliços.

Un peix que es mossega la cua, ja ho veieu...

8 comentaris:

txell ha dit...

el món perfecte no existeix, seria massa maco.
però per si de cas, jo, en una altra vida, seré la princesa d'un conte de fades i viuré en un castell i em casaré amb un príncep que calvalgarà sobre un cavall blanc. i és que jo, en la meva pròxima vida, em demano tenir-ho tot i disfrutar-ho sense que això em faci sentir malament. pq el món mai serà perfecte, seria massa maco. i sobretot, perquè mai ens posarem tots d'acord per poder fer-ho possible.

Mercè ha dit...

Txell:
d'acord. jo també vull ser princesa i viure com a tal i ser fràgil i delicada i, potser, no saber que passa fora de les parets de palau. ja buscarem la manera de poder ser princeses les dues.

txell ha dit...

d'acord, tu tindràs el teu regne i jo tindré el meu. res de guerres. pau eterna.

Mercè ha dit...

tracte fet, doncs. ens repartirem el món i el deixarem com una síndria partida pel mig. serà divertit, si més no!!!

Eva ha dit...

M'encanta el Felipe! Precisament crec que el mes passat al meu bloc vaig dedicar-li una entrada. I també al tema de la pobresa, indirectament. Saps? No estic massa segura de que estiguem a la meitat "feliç" del planeta, o com li vulguis dir... Cert que hauríem d'estar feliços i agraïts per tot el que tenim, que és tant que ni ens adonem... Però curiosament, si te'n vas a l'altre meitat del globus, la menys afortunada, et trobes amb gent que no té res,que viu en la misèria, però amb un somriure perenne als llavis... I això és admirable i envejable. Així són els nens "d'allà"... Un veritable exemple a seguir.

Mercè ha dit...

Eva:
totalment d'acord: a l'altra "meitat" hi ha gent que és molt feliç, molt més que noaltres, que ho tenim tot. La llàstima és l'accés a la salut, a l'escolarització, etc, que els són negats per sistema. I mentres aquí ens preocupem per bejanades que ses solucinen sovint amb una trucada de telèfon. Gràcies per venir i bona entrada d'any.

Anònim ha dit...

Creo que os estais equivocando un poco.
La felicidad solo existe en la ignorancia. Quien razona, ya sea en la riqueza o en la miseria (incluso en medio), no puede ser feliz pues es consciente de las injusticias que existen. Lo que esta sobrevalorado es el concepto de felicidad. Quizás no es tan importante ser feliz. Ni estar dando gracias por que nos ha "tocado" vivir en una sociedad privilegiada ni estar alegres como una ascua en medio de la miseria, en la cual como bien decías Merche, la muerte y la enfermedad están más presentes que en sociedades evolucionadas. Lo verdaderamente importante es que tu vida tenga sentido, eso te hace vivir responsablemente en cualquier circunstancia.
A.P.

Mercè ha dit...

A.P. eres muy profunda en tus reflexiones. Pero cual es el sentido de la vida si no vivirla? Todo es relativo, muy, pero que muy relativo. El sentido que le da cada uno es personal e intransferible: lo que para uno és trascendental y básico, para otro puede ser banal e innecesario. He ahí la diversidad.