dimarts, 5 de gener de 2010

Cinema: "El secreto de sus ojos".

Al tercer intent l'he pogut veure. Les dues vegades anteriors es van acabar les entrades quan faltaven tres o quatre persones pel meu torn. Només quedaven seients a primera fila i, la veritat, no m'agrada veure les pel·lícules de tan a prop. Però a la tercera va la vençuda que diuen. Vaig anar-hi ben d'hora per comprar l'entrada a la sessió de les vint-i-dues hores. Quan la vaig tenir, una passejada, una tapa de pernilet per sopar i, per fi!! a dintre la sala. Un cop a dins hi feia una calor espantosa, per cert. Sufocnant. Sort que hi havia poca gent i l'abric es va quedar a la cadira del costat, ben plegat i disposat a descansar.
Abans de res he de confessar (no sé si ja ho havia dit en alguna entrada) que odio les crispetes al cinema. Molt, les odio. A més estic convençuda que la gent que en menja sap que no fa bé. Per què, si no, miren de no fer soroll amb les paperines o quan en masteguen? M'ataca els nervis aquell "crec-crec" que intenten fer amb una absurda discrecció, sobretot abans no cemenci la pel·lícula, com si, un cop començada i ja endinsats en la història que ens expliquen, la resta del públic quedessim sords i ja no sentíssim el maleït sorollet de la bosseta dels nassos.
Però anem a la "pel·li" en qüestió. M'ha encantat. Es una història d'amor camuflada en una història de suspens. Un amor amagat que es veu sobretot en els ulls i la mirada del Ricardo Darin, blava i un punt trista. Però no és aquesta la mirada que parla de secrets... Les subtrames política, d'amistat incondicional, de crítica al sistema judicial, de passió, de corrupció, estan molt ben lligades i construïdes amb solidesa. A més, a mi la parla argentina m'encanta, amb aquella cadència i la mà de paraules diferents al castellà que fem servir aquí. Paraules que sovint s'entenen pel context. També he de dir, i això és subjectiu, que m'han emocionat de manera especial les escenes de l'estació de trens. Hi ha poques coses tan tristes com una estació de trens, sempre plenes d'adéus, de llàgrimes de retrobament i de comiats, d'esperes inútils, d'històries inacabades i d'històries que comencen... I són tan boniques, les estacions, amb les vies de ferro que es creuen com la vida mateixa, les bigues de metall al sostre... Un dia faré una entrada parlant d'aquests edificis tan especials.
Els diàlegs són plens de frases rodones. Una la recordo millor que les altres: "estar lleno de nada". Maca, eh? Com la "pel·li" mateixa, que, quan pugui, llogaré per poder veure des del sofà de casa i l'aniré aturant per poder-ne apuntar les frases que més m'han agradat.
Apa, si no l'heu vist, ja sabeu que heu de fer.

2 comentaris:

txell ha dit...

ui, no és per portar-te la contraria ni molt menys, però a mi em sembla que no és una d'aquelles pelis que aniria a veure. t'ho dic tot si et dic que estic pensant d'anar a veure solomon kane?! i sas que mercè, jo no acostumo a menjar cripsetes al cine, però hi ha algun dia que no em puc aguantar i me'n compro. i m'ho passo teta menjant crispetes i veient la peli!

Virgínia ha dit...

No tenia pensat anar-hi però me'n fas enir ganes...
Per cert, continues a l'Ateneu?
Jo estic a segon amb L'Andreu martín. Molt bé...
Ens veiem, una abraçada.