dilluns, 25 de gener de 2010

L'armari




Aquest armari ple de coses desendreçades, és el meu cap. Us el presento. Com es pot veure hi ha un desordre considerable, però hi és tot. O això crec.
Per un moment imagineu que les diferents peces de roba són personatges, principals i secundaris, plans i rodons. També són escenes, focalitzacions, punts de gir que, de tan girar s'han perdut a qualsevol racó, mirada amb càmera, narradors variats, punts de vista que no hi veuen, paraules, signes de puntuació, metàfores, monòlegs interiors i exteriors, diàlegs, miralls, segones i terceres persones... I va i resulta que ho he d'encabir tot ben posat a l'armari de calaixos transparents i portes massisses. Té conya, la cosa... Que sóc jo, home!! Que no sóc capaç d'organitzar la meva vida real!! Com puc organitzar la vida dels meus pesonatges? Sembla un acudit.
Quan l'altre dia algú em deia que havia sentit a parlar de la por al full en blanc, jo assegurava (i asseguro) que a mi, el full blanc, no me'n fa cap, de por. Més aviat em motiva i m'encoratja. M'agrada. Em plau. Però els armaris que cal endreçar em posen els rínxols de punta!! Em fan pànic, però pànic real, d'aquell que fa suar i fa venir palpitacions. I és que no sé per on començar. Què faré si un cop ple encara em queden peces per posar? Com endreçaré els meus personatges sense que es vegin forçats a ser sempre al mateix calaix? I què passarà si aconsegueixo encabir-ho tot i em sobra tan lloc que l'armari es veu ridícol? I el que és més angoixant, per on començo a fer endreça?
Aquí queda i s'admeten consells de tota mena. També s'admeten cusets d'ordre d'armaris i calaixos, d'ordre de vides desendreçades, de malendreços que demanen un lloc on viure i de com viure dins un calaix sense angoixar-se.




7 comentaris:

Sòcrates ha dit...

Jo faria un armari a mida, mercè.

Sòcrates

Pep ha dit...

Ostres, molt bona filosofada, Sòcrates, molt pròpia de la BFB...

Jo crec, Mercè, que tot és començar, perdre la por a remenar la roba. Si la poses en un calaix i no t'agrada com queda, res, el buides i n'omples un altre, i aquesta vegada combines les peces d'una altra manera. Ningú no t'encalça per acabar d'endresar-ho, ho has de fer al teu ritme i a la teva manera, com tu ho vulguis fer.
Ja t'ho vaig dir: els que et comencem a conèixer sabem que el teu armari, un cop t'hi posis, serà el més ben endreçat de tots.
Petons.

Anònim ha dit...

Merche, creo que lo que pasa es que te estás obsesionando con la forma. En un momento dado deberías dejarte llevar por la inspiración, olvidarte de la técnica y narrar una buena historia. Ya tendrás tiempo de retocar después a los personajes que no estén a la altura.
Y por supuesto no compares la dificultad de arreglar un armario (sabiendo tirar cosas)con escribir una novela. Esto segundo es MUCHO MÁS FÁCIL. A.P.

Mercè ha dit...

Sócrates:
Gràcies, és una molt bona idea, la de l'armari a mida.
Pep:
La teva moral m'anima. Prometo posar-m'hi i tornar-ho a intentar. I si no ja m'ajudareu a posar les coses al seu lloc. Gràcies per creure en mi. Mil petonets.
Anónimo:
No te lo vas a creer, pero pienso mucho en ti cuando intento poner orden a mi cabeza y a mi intento de novela. Pienso en ti porqué tengo las mismas dificultades que tu con tus cajas de recuerdos y cuando veo que ya has puesto manos a la obra, me da moral. Estoy por decirle a mi J que tire lo que no le parezca importante! Besos.

txell ha dit...

doncs el meu armari està buit. I per molt que vagi de compres, no acabo de trobar res per posar-hi.

pep gomez ha dit...

Nena...que je els tens endresadet, l'armari...
M'agrada.

Mercè ha dit...

Gràcies, guapo!!! Muacks!!!!