dissabte, 16 de gener de 2010

Mirar-se el melic


Mira que en tenim de tendència, a mirar-nos el melic, a creure'ns el centre de món. Mira que en som de rucs!! Podriem, ni que fos per un dia, fer força tots junts? Parlem de les vegueries com si fos el més important i la major part de la població ni sap que és ni li importa, ni mostra cap intenció de canviar allò que ja està fet. Parlem de l'Estatut, consti que no trec imprtància a tot el que passa al seu voltat ni molt menys, i ens barallem i discutim. Ara tenim el tema de les olimpiades d'hivern. Molt maco, si senyor, però algú en sabia res? Algú ho havia demanat? Parlem la reforma de la Diagonal com a part imprescindible per sobreviure a la cuitat. Parlem de les hipoteques com si fos bàsic tenir-ne una per tirara endavant. Parlem dels bancs, enemics públics declarats. Parlem de com arreglar el nostre petit món, les coses més quotidianes i les que van tres carrers més enllà de casa nostra. I si, veiem un melic imperfecte quen en realitat tenim un dels melics més bonics de l'univers.
Girem una mica el cap, busquem un altre camp de visió. Mirem més enllà de l'Atlàntic. Allà, en el punt més oblidat del planeta, allà on ni tan sols hi ha un melic per mirar, hi trobem Haití. Un país que necessita el nostre melic, un lloc que ja estava perdut al mapamundi i que ara està devastat perquè la terra ha tingut el caprici de tremolar sota un país sense gaire fonaments. És la sort, con sempre, que decideix qui viu i qui no viu, qui pot somiar a ser feliç i qui ha de buscar-se la vida sense somnis. La sort de viure i néixer a una banda o a l'altra. I mentre aquí continuem gratant-nos la panxa per trobar-nos el forat de la vida, allà la mort passeja pel carrer a cara descoberta, orgullosa de la seva feina. I mentre aquí anem al servei d'urgències més proper quan tenim una rascada a la punta del dit petit, allà la mort i la terra han decidit que no pot haver-hi servei d'urgències i que cadascú es curi com pugui perquè l'hospital més proper ha quedat plegat com un acordió i no s'hi pot entrar de cap manera. I la mort i la terra han cavat fosses comunes, sense flors, ni records. Perquè mentre nosaltres ens mirem el melic tan bonic i rodonet que ens va deixar la llevadora titulada a una Universitat de prestigi, a l'altra banda del món miren de sobreviure entre la mort i sense saber on tenen el melic.

2 comentaris:

Lidia Samso ha dit...

Quantíssima raó, què egoistes som...

Mercè ha dit...

Benvinguda, Lídia i gràcies. Si, noia, vivim el nostre món com si no existís res més.