dimarts, 23 de febrer de 2010

El balneari

Fa dos caps de setmana me'n vaig anar soleta al Balneari. Des d'aquí agraeixo públicament als meus germans, cunyats, cunyades i nebots que em regalessin aquesta estada. Queda dit i de passada tothom es fa una idea de com n'és de guapa aquesta projecció d'un mateix, que és la família. La maleta era petita. Necessitava ben poca cosa. Però hi duia un llibre i l'ordinador per escriure. I vaig aprofitar el temps que queda entre banys, massatges i piscines per fer tot allò que em venia de gust i quan em venia de gust.
Un cop vaig tenir els horaris de les sessions que faria vaig sortir a fer un volt amb un fred que pelava. M'encanta el fred, no m'espanta. I va arribar l'hora de sopar. El cambrer em va preguntar on volia seure i vaig escollir un recó des d'on tenia una visió perfecta del menjador. Observar. Em vaig dedicar a observar i això que havia baixat el llibre. Però l'espectacle d'aquella sala immensa s'ho valia. Llibre a la bossa. Ja en tindria, de temps per llegir. En poca estona les taules eren plenes i el que més se sentia era el dringar dels plats i els coberts. Molta pau. La majoria parelles joves, alguna família i uns quants vellets encantadors. Després de mirar-m'ho tot (amb discreció,eh) m'adono que qui conversava més eren les parelles de vellets. Aquells que semblava que ja s'ho havien d'haver dit tot, encara tenien coses per parlar. Reconec que em va fer pensar i que em va emocionar. Vaig arribar a la conclusió, gens científica, però tampoc descabellada, que, aquells vellets, pertanyen a una generació que va créixer sense tele, quan els àpats i les sobretaules s'omplien de paraules, de consells, de baralles, de discusions. I els n'ha quedat el costum, mira que bé! Els més joves i fins i tot les famílies, es veien més apagats i semblava que tapessin els silencis a cop cullerades i mossecs. Repeteixo: és una conclusió molt meva, però "ahí queda"...
Des que la tele es va convertir en la reina dels menjadors familiars, dels bars, de les sales d'estar, s'ha perdut força el costum de conversar, de fer tertúlia, d'allargassar l'hora del cafè fins empalmar amb un altre cafè i els nens, amb l'hora de berenar. Les sobretaules sorolloses amb temes improvisats per discutir damunt les estovalles de diumenge, sense pressa... un plaer que a poc a poc es va perdent i que, malauradament, sembla que només conserven els avis.
...continuarà, la crònica del Balneari...

2 comentaris:

txell ha dit...

osti com m'agradaria a mi anar de balneari tot un finde! em demanaria allò de les pedres calentes a l'esquena...
però a part d'observar, mercè, que està molt bé pq aprens un piló de coses...com va anar la producció literària? és un bon lloc un balneari per inspirar-se i crear meravelles??

Mercè ha dit...

Txell, el balneari és un lloc ideal per escriure. Per l'ambient, per l'espai, per la pau... Ves-hi, t'ho recomano. Jo hi vaig sempre al juliol. L'estada d'ara ha estat un regal de la family.