divendres, 5 de febrer de 2010

Plorar de riure


Un vespre entre setmana. Una casa que ja comença a ser habitual. Unes amigues que han o havien treballat juntes. Un bon sopar. Uns llaços que sembla que no es podran trencar mai, malgrat la distància i el temps. Un fil invisible que les lliga al passat comú i al futur divers. Una conversa que va de les coses trivials a d'altres més profundes. Unes llàgrimes de tristesa. Les anècdotes de cadascuna que van caient sobre la taula, sense ordre. El passat que torna en forma de paraula i les coses que ahir les amoïnava, els cervell s'ha encarregat que ara només siguin punts negres sobre blanc.
I és que el cervell i l'ànima són molt llestos i saben que si guarden en forma de rancúnia tot allò que els ha fet mal, la vida seria un turment insuportable. Per això, quan el temps passa transforma situacions que sovint ens han fet plorar de ràbia i d'injustícia en històries verídiques que, ara, ens fan plorar de riure. Fets que, vistos amb els ulls del temps, ja no fan mal i tenen la capacitat de fer-nos canviar la mirada sobre la pròpia vida i sobre la vida que que hem compartit amb altres.
Aleshores torna el temps del comiat, aquell que diu que la trobada s'ha de repetir més sovint. Totes les velles amigues-companyes hi estan d'acord: les trobades són terapèutiques i fan més fort el fil invisible que les uneix.
És ben clar: plorar uneix la gent. Juntes, abans ploraven de ràbia i ara ja eren capaces de plorar de riure.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

El " follet verd" encara plora de riure.
Gràcies amigues!

Mercè ha dit...

És que al follet verd penso que li devien fer mal les barres de la mandíbula de tant com va riure! Ah, i a les amigues del follet verd, també els feien mal. Segur.