dimecres, 3 de març de 2010

Retrobada

La mort, tan cruel, tan dura i tan present, ha obrat la retrobada.


Una esquela que no esperava trobar al diari, la de una companya d'escola que feia anys que no veia, però companya al cap i la fi.
Un nom imprès en un requadre negre que fa temps era a la llista de les nenes del "cole".
Un flash acompanyat de les ganes de veure gent que forma part de la meva vida, de la meva adolescència i joventut.
Una carpeta amb els telèfons d'antigues companyes a la mà i una mena de vergonya que em fa tornar-la a guardar.
Un missatge a Facebook i una gran il·lusió.
Una trucada de telèfon amb una veu coneguda i una altra gran il·lusió.
"Ens trobem tal dia i a tal hora a Rambla Catalunya/Mallorca".
Dit i fet. Allà estava jo esperant veure-les, com una nena que espera que la reculli l'àvia a la porta de l'escola. El cor disparat per les emocions.
Vaig veure baixar A. i la vaig reconéixer ràpidament: caminar plàcid i cabell curt, com sempre. Una abraçada intensa i inacabable. Una altra abraçada i la seva veu que dormia al meu cervell. Hi ha veus que recordes sempre i aquesta n'és una. Una veu madura que ja ho era quan encara no havia madurat.
Entrem a qualsevol lloc, sopar o prendre res poc importava. La vida, les paraules i el temps es barrejaven i volien sortir tots a la vegada. M. vindrà de seguida, li ha sortit un imprevist, li dic a A. La llei de Murphy, ja saps.
Al cap d'una estona arriba M. Una altra immensa abraçada. M. sempre somriu i riu d'una manera que encomana.
I com si ens haguessim vist la setmana passada van caient les paraules damunt la taula, les vides d'anys sense veure'ns. Va ser curiós perquè no necessitavem gaires referents per seguir el fil de les històries de cadascuna, era tot tan senzill... Històries i vides diferents marcades per un fragment comú: l'escola. La infantesa i adolescència juntes al pati, a classe, a festes d'aniversari.
Ens vam adonar que teniem una visió de les coses força semblant, segurament per l'educació rebuda. Cada una ha evolucionat en un entorn diferent i porta, com vam anomenar, la seva "motxilla". Plenes de diferents experiències, amors, fills, separacions, companys, feina. Motxilles que vam explicar amb la confiança de qui se sap escoltat i apreciat. Les alegries i tristeses damunt la taula, com un joc de cartes. Comença la partida!
I dic que comença perquè ja no les vull tornar a perdre, perquè som estupendes, perquè amb poques persones m'ho passo tan bé, perquè els dec una part del que sóc, perquè són un referent sempre present, perquè les he recordat molt i les he trobat molt a faltar, porquè són un tros de la meva història personal, perquè em fan riure, perquè hi ha paraules que només elles entenen què volen dir... perquè si, que caram! Perquè el dia següent a la trobada em sentia més jove, renovada i feliç i perquè és un gust haver-les conegut.

5 comentaris:

Jordi Miró i Meix ha dit...

No sabia que tenies aquesta pàgina! La visitaré sovint. Quan ens veurem de nou, tindrem tantes coses a parlar!!En el que escrius i en el com ho escrius m'hi sento molt identificat.
Jordi M.

Mercè ha dit...

Ostres, Jordi!!! Que bé que hagis entrat aquí. Gràcies, m'agrada que hi siguis. Molt.

Anònim ha dit...

¡Que pena, Merche!...al final aunque no querías, como todos te haces mayor. Si, y no hace falta que me digas no, yo ..., no, es que no sabes lo que sentí, yo,...Cuando se vuelve al pasado todo son excusas para excusar lo inexcusable: La melancolía de desaparecer.
A.P.

Mercè ha dit...

Jope!! Anónima Preferida. Yo no siento melancolia de desaparecer, ni me lo planteo. Al menos de momento. Es la ilusión de ver a quién hace tiempo que no ves. Nada más, de verdad. Ni voy ni quiero ir tan lejos.

Enrique Páez ha dit...

Mercè:
Es una pena que no nos viéramos en Barcelona, en la presentación de la Red Internacional de Cuentacuentos del Ateneu, pero seguro que habrá más ocasiones.
Un abrazo desde Canarias