dilluns, 5 d’abril de 2010

Capellans de guàrdia

Visitem l'església de la Madeleine, a París. Les escales i les columnes ens conviden a entrar-hi. A més, plou una mica i convé aixoplugar-nos, tot s'ha de dir.
Primer gran contrast de la vida: a fora, mullant-se, una dona malalta. És asseguda a terra. No pot caminar i li tremolen les mans com un terratrèmol. Hem deixat darrere nostre tot el luxe de la Place de la Vendôme. El luxe ens segueix fins la Madeleine, com una ombra brillant. Pugem les escales i entrem a l'església. Gran. Majestuosa com un palau. Només entrar-hi, a la dreta hi veig una cabina gran, de vidre. A dins hi ha un capellà i un home a qui no veig la cara: s'està confessant. És estrany: abans els confesonaris eren més aviat com el de la foto... Un rètol molt visible em fa girar altre cop la vista. "Sacerdot de guàrdia". Ho torno a llegir perquè no m'ho acabo de creure. Si, si, això és el que hi diu!!! Quin "pecat" es pot cometre tan i tan gran que no pot esperar un dia, o unes hores, a que surti el sol? El pitjor és l'assesinat i no sé si es perdona fàcilment. I en tot cas, no hauria de demanar el perdó de la família del mort?
Que li passava al senyor que s'estava confessant d'urgència? Quin mal terrible havia fet? Com devia estar de podrida la seva ànima per haver de córrer a confessar-se sense poder esperar més? No m'estranya que no deixés que se li veiés la cara... També pot ser que se sentís molt sol i no tingués ningú per explicar com n'estava de tip de viure. Pot ser un suïcida en potència que ho va a explicar al capellà i li diu que es pensa tirar al Sena des del pont de Napoleó... Mai no tindré la resposta, però em va inquietar. I molt.


2 comentaris:

Jordi Miró i Meix ha dit...

He tornat a entrar al teu blog. Escolta, escrius molt bé! M'emociones!! No hauríem de deixar passar gaire temps més sense retobar-nos, no creus? Ens trobem al FB, i concretem. Et sembla? (quines ganes que en tinc)

Mercè ha dit...

Perfecte!! I jo encantada! Petó.