dissabte, 1 de maig de 2010

Futbol i...jo

D'acord, ho reconec: em sento una peça extranya perquè no m'agrada el futbol. Cada cop que hi ha un partit dels que colapsen la ciutat i empobreixen els restaurants, la indústia cinematogràfica i totes les arts escèniques, miro al voltant i no entenc res del que passa. Són aquests dies que baixes de l'autobús i penses que ha esclatat la bomba atòmica perquè els carrers estan deserts, però que quan passes per davant un bar t'adones que no. Que no ha passat res. Que de fet, no passa res prou important com per aturar el món d'aquella manera.
Són aquells dies que has d'anar sol al cinema perquè a ningú "no li va bé" quedar per fer res més interessant que mirar vint-i-dos tios en calça curta corrent darrere una pilota. Un absurd, si ho mires bé.
Eh, que m'és ben igual de l'equip que siguin, que ningú no es confongui, si us plau. Que em semblen tan ximples els uns com els altres com qualsevol. I no diguem la que es munta quan guanyen (petards, crits, botzines embogides) i quan perden (paraulotes, desqualificacions, insults). Tota mena de manifestacions impròpies de qualsevol norma de civisme.

I ara qüestiono (és absurd, ho sé):
Per què tota la gent que surt al carrer quan guanya l'equip de les seves entranyes, que ho deixa tot, tot, per anar espitosos al camp, que són capaços de discutir, amb la vehemència de qui s'ho juga tot als daus, si una jugada era o no fora de joc (jo personalment no sé que és el fora de joc i no tinc cap interès a saber-ho, gràcies), que poden parlar hores i hores amb frases buides de contingut, no són enlloc quan es demana que surtin al carrer per alguna causa probablement més justa que una pilota sobre la gespa perfectament tallada?

Per què aquesta colla de elements que guanyen una pasta que no sóc capaç de quantificar ni de posar-hi els zeros que porta, fan moure el món quan es tallen malament una ungla del peu? Ah, i després no sé quants dies sense entrenar, no fos cas...
I que ningú em vingui amb la història de que tenen una vida professional molt curta, que no em serveix. A veure. És veritat que se'ls acaba molt aviat allò de jugar, però quants de nosaltres no guanyarem el que ells ni jubilant-nos als seixanta-set anys? Quants? Va, va, quants?

Res. Que no hi ha per on agafar tot aquest muntatge de pilotes. I jo, aquí, escrivit, més descol·locada que un futbolista a una biblioteca, mentre el món gira al voltat dels vint-i-dos tios en calça curta intenten ficar una bola de cuir dins una xarxa que a mi, francament, em sembla massa gran.
El món gira i jo em marejo i no se com aturar-lo.

(Nota per en Pepe Rubianes: tu me entiendes, verdad? Gracias!)