dijous, 24 de juny de 2010

Tempesta


La porta era oberta. A l'altra banda, el mar enfurismat i el cel negre, il·luminat per llampecs intermitents. La sorra espetegant sota els seus peus. El no-res al voltant, a la nit i a la vida. I el soroll de l'aigua cridant el seu nom.
Al fons, el far abandonat, com un vigilant silent, li recorda la vida que va ser. Abans, quan tot tenia sentit. Abans, quan el temps encara no havia escrostonat la pintura de les finestres. Ara el mateix temps l'havia abandonat i els amics i la gent que estimava i el gos i la memòria i la història.
Ara ja no era res ni ningú. I sentia el seu nom anant i tornant amb les onades escumoses i brillants. Les petites pedres de la sorra se li clavaven als peus i no sentia dolor.
Aviat tocaria l'aigua glaçada del febrer, obiria els ulls i potser s'adonaria que era de nit i tornaria a casa a tancar la porta que el vent havia obert.
Què havia passat a aquell paisatge plàcid de la seva joventut? On eren les tardes de jocs a la platja i de sol i de pell cremada? Per què el mar grinyolava, gemegava i plorava el seu nom? I la barca, on era la barca que el va salvar del naufragi?
Va obrir els ulls quan l'aigua li arribava ja a la cintura: el far era allà, negre i trist, sabedor del seu futur inútil, la pluja queia sense aturador, els llampecs treballaven perquè la nit no ho fos del tot, les onades s'enfilaven dibuixant puntes de coixí, però la barca... la barca feia anys que s'havia esberlat com un meló i només ell s'havia salvat el dia que ho va perdre tot.
Va girar cua i, a poc a poc, amb la motxilla del passsat plena d'aigua, vent i mort a l'esquena. En arribar a casa va tancar la porta i es va jurar que arreglaria les finestres perquè la llum omplís de nou el seu món.