dimecres, 18 d’agost de 2010

Del verd al gris


Tornar d'Aurizberri (Espinal, per qui no estigui al cas) a Barcelona, és anar del verd intens al gris més trist. És una varietat de verds que, cas que sabés pintar, no crec que mai arribés a copsar-los tots i a fer-los realitat. Ni tan sols les fotografies li fan els honors. S'han de veure, s'han de sentir i guardar-los a la memòria, que potser és la forma més sincera de fer-los nostres. Passar dels tretze graus a trenta-dos, no és fàcil d'assimilar ni pel cos ni per l'ànima. Ho juro. Deixar que els pulmons oblidin l'aire pur i respirin feixugament l'aire humit i brut de la ciutat és una jugada per ells i per les narius, tan ben acostumats, tots dos, per uns dies. Passar de dormir amb manta, sense gota de suor a que et facin nosa els llençols, tan fins, tan de cotó, que s'enganxen al cos durant la nit calororsa i xafogosa de la ciutat, és una mala passada. Deixar el silenci dalt de les muntanyes i venir a sentir el soroll, lleu d'agost, però soroll al cap i a la fi, és com deixar una mica de l'ànima al la vall de Sorogain. Poder encendre la llar de foc en ple agost, mirar com s'enfilen les flames i fer petar la xerrada al seu voltant, és un fet que no té preu. I fer la partida de cartes mentre sents el so del foc al teu darrere, un plaer.
Si tot això ho amaneixes amb la millor companyia que es pugui tenir: família i bons amics, el resultat és meravellós. J.A. i I, són grans anfitrions i millors amics. Mil gràcies per aquests dies, per ser com són, per compartir amb nosaltres el seu espai i la seva amistat, per fer d'aquests dies un temps de calma i de benestar.
És dur passar del verd al gris, perquè el verd encara trigarà a tornar i potser, quan hi torni, serà blanc de neu. Però amb uns amics com ells el color del voltant passa a segon terme i sempre és bonic.

2 comentaris:

Lídia Samsó ha dit...

Quin horror... I pensar que jo demà passaré pel mateix! Aquí dormo amb nòrdic, cosa que M'ENCANTA sabent la calor enganxosa q fa a Barcelona...Vaig amb màniga llarga i un súper mocador al coll, de vegades jaqueta. Sé de quina sensació parles, espero que demà em sigui el més lleu possible. Seeuix recarregant piles que ens queda poc! Un petonet!

Anònim ha dit...

Ohhhh, qué chuli!!! Ya era hora que nos mencionaras. ¡Qué suerte tuvimos con el tiempo! Después cambió e hizo calor, pero no en la casa. Hicimos excursiones y encontramos: SEIS BOLETUS EDULIS, y,... tras preguntar en el pueblo varias veces,... NOS LOS COMIMOS!!!

Con cariño, A.P.