diumenge, 29 d’agost de 2010

Tic-tac...

Ahir em vaig retrobar amb ell després de molts dies. No és que l'hagués perdut, no. Senzillament no sabia on era. Tampoc no m'havia molestat a buscar-lo, la veritat. Ni a ell ni a tot el que representa. De fet crec que no volia trobar-lo ni em preocupava el més mínim el lloc on fos. El meu rellotge feia la seva en algun lloc fins ahir desconegut, mentro jo feia la meva a qualsevol lloc. I no l'he trobat a faltar, la veritat. M'importa ben poc com hagi passat el seu temps de vacances. Però ahir la veu de la consciència, el "Pepito Grillo" que, poc o molt, tots portem dins, em deia que havia d'anar localitzant tot el que havia oblidat durant les vacances. I és evident que el rellotge és un imprescindible quan es tracta de reprendre l'estres de la vida quotidiana. Pensant-ho bé, és l'estres que es fa tangible i pren forma. Ara espera damunt el sabater, tic-tac. tic-tac, que arribi demà per posar-se a treballar i a marcar el ritme de la meva vida. Sembla que em miri, impertinent, cada cop que paso pel seu davant.
He decidit posar-lo cara la paret i ja li he dit que demà anirem tots dos a treballar. Tic-tac, ti-tac..