divendres, 3 de setembre de 2010

Nails

Fa cosa d'un any vaig descobrir, a prop de casa, unes noies xineses que feien manicura, pedicura, ungles de gel i de porcellana a molt bon preu i sense "final feliz". Em van cridar l'atenció perquè el "xiringuito" que havien muntat no tenia, en cap cas, aspecte oriental. M'explico. No hi ha tons vermells ni taronja, ni lleons, ni gatets que belluguen la pota amunt i avall, ni llums de paper amb cordillets penjant. Res de tot això. És un lloc assèptic, en tons blancs i marrons clars on les sis noies treballen de valent. Els sis llocs són sempre plens.
Al cap de poc vaig decidir possar-me ungles de porcellana per veure si d'una vegada aconseguia deixar de mossegar-me les que porto de neixement. Ara ja puc dir que ho he aconseguit, però aquest és un altre tema. Entro a demanar hora. Em demanen el nom. Mercè, dic jo. La noia em mira i li llegeixo el pensament. Li lletrejo: m e r... Ella escriu m e l... No, no, dic jo, amb "r". I, primer xoc quan em diu: ah! con L de Loma (interpreteu Roma, si us plau). Si, si, responc, con R de Roma. "Glacia" (interpreteu Gracias), diu la xinesa amablement. Dedueixo que el seu coneixement de la llengua castellana és minso. Del català, ni en parlem és clar. Total, que al dia següent em planto allà a fer-me unes ungles estupendes i...la resta de noies no diu ni una sola paraula en un idioma que sigui comprensible per la menda. I ja em teniu a mi durant dues hores (eternes, per cert) sense dir ni una paraula. No més em deia de tant en tant "lelaha" (interpreteu relaja).
El cas és que allà hi ha un silenci que només trenca el ris-ras de la llima damunt les ungles i les noies que hi treballen que, evidentment, només parlen xinès i riuen. Riuen molt. Segurament s'ho passen bomba parlant de les persones que som allà, però com no les entenem... I que per més que hi vagi (que ja tinc molts segells a la targeta client) continuen escrivint Melse en comptes de Mercè. Però ara ja no em molesto a lletrejar el meu nom, m'invento les seves converses que no entenc i aprofito les estones de silenci que hi passo per perdre'm en els meus pensaments i, potser amb una mica de sort, aclarir-ne algun.

3 comentaris:

txell ha dit...

molt bo! tens un humor molt subtil! ja m'imagino l'escena...jiji

Mercè ha dit...

La veritat és que a ser mooooolt diertit. Anava amb la meva neboda i no podiem aguantar-nos el riure.

Marta Cabrol ha dit...

Hola Mercè, sóc la Marta (la il·lustradora del teu conte). Només volia saludar-te i dir-te que m'ha encantat omplir el teu conte de colors. L'acabo de rebre i suposo que com tu, amb molta il·lusió perquè també és el primer llibret que il·lustro sencer.

Una abraçada