dimarts, 14 de setembre de 2010

Nines de retallar


Quan jo era petita les capses de sabates eren, per mi, un bagul on guardar-hi tresors. També és veritat que no se'n compraven tantes com ara, de sabates i aconseguir una capsa de cartró dur era gairebé un luxe. I jo en tenia una!! Va durar un parell d'anys i quan es va fer malbé, no per mala qualitat, si no de tant obrir-la i tancar-la, la vaig canviar per un caixa de llauna amb marca de codonyat que ja no recordo.
I què hi guardava jo, a aquestes capses? El que més m'agradava del món mundial: les nines de retallar. Piles i piles de nines, roba i tota mena de complements hi dormien dins. Unes eren de paper fi, les altres de cartolina i duraven més. Què quantes en tenia? Ni idea. Algú ha comptat mai les estrelles? Jo no les comptava tampoc. Quan una nina es trencava era un dia de dol i guardava les seves pertinences a una carpeta, per si les podia aprofitar per alguna altra.
Les tardes eren immenses amb les nines escampades a la taula del menjador de casa, posant i treient vestits, faldilles, abrics, banyadors, sabates, diademes, bosses de mà... Inventant famílies amb moltes filles on el pare sempre era de viatge o treballant perquè ninos nois no n'hi havia i no entenc per quin motiu, la veritat. Famíles i veïns, nines que eren amigues i es barallaven i discutien, que anaven a comprar o a passeig. Personatges que inventava, que tenien nom propi, sempre el mateix. Vides viscudes per mi a travès d'ells. Més o menys com ara, que m'invento la vida de gent que només existeix a la meva imaginació. Més o menys com ara ja era feliç dins el meu cap.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

M'agrada recordar aquests jocs plàcids de la infantesa. Faràs més entrades d'aquetes?

txell ha dit...

Jo també sóc feliç dins el meu cap. El que té de bo aquesta felicitat, és que ningú te la pot prendre.