dimecres, 10 de novembre de 2010

Gràcies


Podria ben bé ser un somni.
Podria ben bé no haver-me passat a mi.
Podria ben bé ser mentida o ser un relat de ficció.


Però no. Era veritat. I jo allà, morta de vergonya, centre d'atenció de tots els ulls i mirades espectants. Tots esperant sentir-me dir alguna diguem-ne "interessant" o "important".
Jo! que tot el que havia fet era escriure un senzill conte infantil. Bonic, tendre i ple de símbols, no ho negaré, que tampoc no valen falses modèsties. Però només un conte.
La posta en escena, idea de la Muriel, va ser divertida: em sentia com una nena petita el dia de l'aniversari, col·locant una sorpresa al seient de cada convidat: gomes d'esborrar amb formes i colors, imants de nevera, agulles d'estendre de colors, sabons petitons i aromàtics...Coses susceptibles de ser col·leccionades, vaja.
Després l'arribada dels convidats, la felicitat de veure'ls tots junts: família, amics, coneguts, desconeguts, companys de feina...les salutacions, els petons i les abraçades, les felicitacions, els somriures, les picades d'ull de complicitat. I jo, cada cop més vermella, hauria volgut veure-ho i viure-ho des d'un foradet i ser capaç de gaudir del moment de la vida d'un altre, llepant cada instant com si fos un gelat, assaborint el moment com si d'un deliciós plat es tractés.
Em vaig sentir estimada, acollida, abrigada...feliç!
Algú em va dir "per molts contes!" i jo espero que així sigui.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Realment, Merce, es respirava estimació, acolliment, calor, felicitat... un moment molt màgic. I aquests instants son per sempre.
Maria

Mercè ha dit...

La màgia la vàreu posar vosaltres. Gràcies. El record perdura i l'emoció es reviu amb el record.