dimarts, 21 de desembre de 2010

Continuació...


Si, estic viva. No estaria escrivint si hagués palmat. Noto que sóc viva tan bon punt entro a l'habitació amb el meu super-llit. Fa olor d'hospital i els morts no ensumen. També sento les veu conegudes de J i P, familiars patidors, ells. Tinc són. Parlo, sento la meva veu. Els ulls em pesen, però els obro i veig el meu braç endollat a uns fils que m'alimenten i em calmen el dolor. Ampolles de suero amb medicaments pengen d'un pal de ferro i endinsen el líquid transparent dins la meva sang. M'ajuden a recuperar-me, a viure. Torno a tancar els ulls i em deixo portar al món dels somnis i J. s'endormisca al meu costat, vetlla el meu son.
De sobte una pressió entre el pit i el coll em desperta. M'espanto i ve la infermera. Sento que em costa respirar: és la por que no pot sortir del meu cos. La infermera, molt amable, em calma i m'explica que el gas que han introduït al meu cos, puja. Com tots els gasos. Que no pateixi, que aviat em passarà. M'agafa la mà i em posa més calmant. Jo li dic que no em vull morir i li pregunto si no serà un infart. M'acarona el front i m'explica que no, que el dolor d'infart és un dolor de mort, tan agut i fort que no gairebé no et deixa parlar. Que m'estigui tranquil·la. Tanco els ulls i miro d'adormir-me de nou.
Entre son i vetlla es fa de dia. Em sento cruixida per tot arreu. Una auxiliar rossa, simpàtica i espavilada entra a dir bon dia i també diu "a la ducha". Però si no puc moure'm! Com vol que em posi dreta? El meu meravellós llit es transforma en cadira!!! Facilita enormement el fet de posar-me dreta. Bé, dreta és un dir perquè vaig encongida com una velleta de conte. Encantadora la noia rossa. "Venga, campeona", em diu, "tu puedes y yo te ayudo". Jo només puc dir-li gràcies, gràcies. Camino o m'arrossego al bany, m'agafo a les nanses per no caure. La rossa simpàtica m'ajuda a rentar-me el cap. "Chica, que rizos tan bonitos! Son tuyos?" Si, responc a mitja veu. "Pués que suerte, guapa". Només li somric, em costa parlar. Em neteja les ferides i diu: "Oye, pero que enchufada. No te han puesto grapas, ni puntos normales. Llevas puntos de estética, como la actrices. No te va a quedar cicatriz ni nada. Es la primera vez que lo veo en éste tipo de operación". Torno a somriure i ella em mira desconcertada.
Em porten un "xupito" de camamilla, a veure com la tolero. Bé. Cap problema. Em senta perfectament. Passo el dia entre visites d'amics i família, moltes trucades i molts missatges sms, envoltada de tubs medicalitzats i infermeres que entren i surten constantment amb camamilles o sucs de fruita. Tot ben tolerat. Faig algun sudoku i la primera passejada pel passadís, enganxada al meu peu de ferro carregat d'ampolles de suero. Una passejada curteta, això si. Arriba la nit i estic baldada, molt cansada. Com pot ser, si no he fet res en tot el dia?

...continuarà...

2 comentaris:

txell ha dit...

mercè, com ens ho dosifiques tot això....
sóc una mica aprensiva, i mentre llegeixo el text tinc els braços doblegats, que de seguida tinc la sensació que m'han de treure sang o clavar agulles i em vé mareig. L'últim cop que em van treure sang, estava ben acollonida: m'ho feien a manresa i després havia de tornar sola cap a bcn i anar a la feina, i com que em marejo i ploro i monto el numeret, estava dels nervis, ben "cagadeta". Al final vaig aguantar com una campiona, sense plorar, sense ni una ombra de mareig...res. Increïble. I el dia va anar tot molt bé. I al vespre vaig anar a dormir tota orgullosa pq ho havia superat...o això em pensava. Quan feia una hora més o menys que dormia, em vaig despertar molt marejada, amb ganes de vomitar entre altres coses. Com vaig poder em vaig aixecar, per anar al lavabo, però no vaig arribar, em vaig desmaiar al mig del passadís. Sort que els meus compis de pis estaven desperts i van sentir com queia "el sac". Quan vaig obrir els ulls, estava ben acollonida. Ja ho sabia jo que no podia haver superat la meva fòbia a les agulles tan de cop i volta. Sóc un desastre!
En fi, que veig que tu si que ho vas portar força bé, me n'alegro. Afortunadament no he estat mai ingressada, però sempre penso que si mai ho estés, amb l'agulla pel suero i tot plegat, estaria tot el dia desmaiada!
Apalis, molts ànims i endavant!

Mercè ha dit...

Txell, guapa, ja m'agradaria a mi ser valenta. Estava "cagadeta" del tot. Ha estat una opció arriscada, però la meva opció i n'havia d'assumir les consequències. Però estic contenta. Petons.