divendres, 17 de desembre de 2010

Ja està!

Dat i beneït. Fet. Liquidat. Començar de zero.
Espantada i amb un canguel·li considerable, vaig entrar al qiròfan. Fins a quin punt ha estat una inconsciència? El temps i el meu cos ho diran. I espero que parlin a favor...!
La por era tan gran que m'impedia pensar i raonar. Només, mira tu, pensava en la mort. En el mal que faria a la meva família, no en tot el que em perdria. La idea de fer patir els meus era gairebé insuportable, però no m'ho podia treure del cap. Això i el pensament que alguna cosa aniria malament perquè la meva vida és, a grans trets, plàcida i amb tot posat al seu lloc: un puzzle senzill, però ben construït, amb totes les peces al seu lloc. Seria possible que jo ho pogués engegar tot a dida?
Ja fa prop d'un any que vaig prendre la decisió de fer-me una reducció d'estómac. Molta gent deia que no em calia, que no tenia els paràmetres adequats, etc. Però jo ho volia fer, era, i és, la darrera oportunitat de perdre pes. I em vaig posar mans a l'obra. L'hospital Clínic és, sens dubte, el millor lloc amb un equip pioner en aquesta cirurgia. Havia de ser allà i ho vaig aconseguir. Després de gairebé un any de proves i cursos em van admetre com a candidata. He de dir que la preparació i la informació que donen són excel·lents. Hi ha un protocol de proves mèdiques que cal fer i, si cal, (no és el meu cas) en fan més. Total, jo contenta i feliç, amb les coses clares i molta il·lusió, els amics animant-me a fer-ho, a la feina tot, tot han estat facilitats en tots els sentits (des d'aquí milions de gràcies a tots, sobretot a M.B.).
Però arriba el dia de la trucada que diu tal dia has d'ingressar i aquí comença la por ue no havia aparegut abans. Anàlitica, electro, radiografia i demà a les onze vas a quiròfan. Pastilla per dormir, sort! Bona nit!!
Bon dia! Ha arribat l'hora. Venen a buscar-me i em traslladen en un llit que sembla dels segle vint-i-dos. Es mou, s'eixampla, s'encongeix, d'estira, s'arronça, es decanta...una meravella, vaja. El personal, allà baix, a l'espai tan estèril que feia por respirar, es movia amb alegria, rapidesa i serenitat. El camí cap al quiròfan el vaig fer mirant el sostre, plaques platejades amb foradets que em seguien a tot arreu, mentre un home fort conduïa el meu llit màgic al palau estèril i enllumenant.
Després? Sento com si m'haguéssin robat dues hores i mitja de la meva vida. Hi ha un forat de temps que no controlo. Ni tan sols vaig poder fer allò de comptar de deu enrere i quedar-m dormida. Em vaig adormir i punt. Poden no haver-me operat, poden haver-me fet els petits forats simulats i jo estar convençuda que el meu estómac és més petit...
Sala de reanimació. Una veu que em diu que tot ha anat molt bé, que descansi, que avit em pujaran a l'habitació. És un lloc ampli, amb una llum especial que fa una mica de por, de tan metal·lica. Una mica com la llum que diuen que es veu quan mors. Cap veu coneguda. Estic viva?

...continuarà....

2 comentaris:

ANNA ha dit...

Estimada Mercè.
M'agradat molt la teva descripció del procés, concretament el viatge a quiròfan.
És exatament igual al meu. Fantàstic!
Tens tota la raó quan dius que l'hospital és el millor i sobretot el personal.
Començant per la Luci, fins les nenes auxiliars que són amabilíssimes.
Tens en mi una seguidora del teu bloc.
Petons!

Mercè ha dit...

Gràcies, Anna, per llegir-me i per compartir experiència. Realment la gent de l'hospital, tota sense exclusió, és meravellosa: professional, sensible, amable i moooolt tendra en el tracte. Ara només espero que sigui efectiu passar pel quiròfan!! Aviat faré un altre post, ara que etic de baixa aprofito i escric.Una abraçada!!