dimarts, 4 de gener de 2011

Continuació de la continuació


Estic cansada perquè han regirat el meu cos per dins, a través d'una pantalla i uns petits forats. Però l'han regirat bé. La segona nit no és més tranquil·la. Els fils, les ampolles, els talls tot just acabats de cosir m'impedeixen un descans seguit i plàcid. Li dic a J. que vagi a casa, que jo puc estar sola, que un timbre màgic al capçal del llit fa que una fada vestida d'infermera, vingui quan la necessito. Marxa i em quedo sola amb els meus sueros, el meu llit galàctic, els meus punts tibants i els pensaments embolicats en un solil·loqui desbordat. La nit sembla llarga i és incòmoda. No aconsegueixo dormir gaire estona seguida perquè no puc moure'm com voldria i perquè no puc posar-me en la meva posició preferida per agafar el son amb una mà. Les infermeres entren i surten. Ara la tensió, ara el termòmetre, ara canvi de sueros, ara una medecina... Cada cop sóc capaç de llevar-me amb més "agilitat" (és una manera de dir, és clar).
I quan la llum més matinera del sol entra per la finestra, entra per la porta el primer "xupito" de camamilla del dia. Després en vindran més. I algun de suc de fruita. I una mostra de iogur. Tot ben tolerat, tot perfecte. Una nova anal·lítica per confirmr el meu excel·lent estat. Busquen un lloc als meu braços per clavar-hi l'agulla. Tasca difícil: són plens de blaus i petits foradets. Les meves venes són molt fràgils i es trenquen només de mirar-les o d'intuir la presència d'una agulla. La infermera, amb una infinita i delicada paciència, aconsegueix trobar-ne una de lliure i sencera i hi endinça el fibló que em xuclarà la sang.
Jo voldria quedar-me una altra nit a l'hospital, em sentiria molt més tranquil·la. Res a fer-hi. No tinc febre, les ferides estan perfectes, tolero el menjar i l'anal·lítica és perfecta, immillorable. Recullo les meves coses. M'ajuda J. Dono les gràcies a tothom de la planta i, agafada del bracet de J. i mig encongida, travesso passadissos, agafo ascensors i arribo al carrer. Camino lentament fins el cotxe. Fa fred i m'agrada notar-lo perquè em fa sentir viva.

...proper i darrer capítol: arribada a casa.

4 comentaris:

piteira ha dit...

M'alegro molt que tot t'hagi anat així de bé. Espero que a casa segueixi igual i que cada vegada et trobis millor. M'agrada molt com ens ho expliques i espero continuar llegint-te.
Una forta abraçada

Mercè ha dit...

Gràcies, Piteira, per obrir aquesta finestra i mirar què hi ha dins. No et conec, però m'agrada que passis per aquí.Per sort tot segueix de meravella. Una abraçada a tu, també.

Conchita ha dit...

El meu fill, J.M. li envia "un petó molt fort i un t'estimo molt". Ell està feliç, com sempre, però espera amb impaciència que torni la seva senyoreta. Quan es retrobin, preparis per l'abraçada que li farà. Pari'l !! abans no li faci mal o la tiri a terra.
M'alegra haver topat amb el seu blog, i m'ha agradat llegir-ho. Espero que a casa es trobi bé i la recuperació vagi segons el previst. Fins aviat.

Mercè ha dit...

Sé qui és aquest nen tan alegre amb inicials J.M. Pot dir-li que els trobo molt a faltar, i que tinc ganes de veure'l, que és un nen molt viu i divertit.
M'alegro que hagi passat pel blog, de veritat. Me n'alegro molt.
La recuperació va molt bé i espero tornar ben aviat a l'escola. Una abraçada i gràcies per entrar a la meva finestra.