dilluns, 10 de gener de 2011

Home, sweet home


El cotxe en doble fila, ben bé a la porta de casa. Encongida truco al timbre mentre J. em porta les coses. P i M m'obren la porta i somriuen contents de veure'm. No sé si ho saben, però jo n'estic més, de contenta. Els demano que no m'abracin fort, que em saltaran els punts i que no em facin riure gaire que em tiben de valent. Agafen la bossa que porto i ho posen tot al seu lloc. Quan cal, està clar que saben donar el do de pit i fer el que cal. Si en són de macos, els meus fills...
Decideixo no pujar a dormir a l'habitació. No vull arriscar-me a les escales perquè no em sento prou segura. Millor serà que faci sevir el sofà com a llit durant els primers dies. Estic millor mig asseguda que no pas estirada del tot, que els punts es fan sentir més. Més que el llit, que també pot incorporar-se, em fan por les escales. M'instal·lo i em quedo adormida. Quan em desperto, m'han preparat una mica de brou que em senta de primera, al mòbil hi ha un munt de trucades perdudes i de missatges. Tot plegat em fa sentir estimada i acollida.
Passo una nit extranya. Primer, perquè mai no hi havia dormit un nit, si de cas una becaina un dissabte a la tarda. Segon, perquè es complicat trobar una posició adequada envoltada de coixins i amb les "costures" tibant em posi com em posi. J. s'ha traslladat al sofà llit que tinc al meu estudi, aquí al costat de la sala d'estar, per si de cas el necessito. Evidentment, no dormo d'una tirada. Ja voldria, ja...
Al matí necessito que J. em deixi els braços per fer-los servir d'agafador i poder-me posar dreta.Passejo per casa i sento que cada cop puc posar-me dreta amb més facilitat. Em preparen el puré de verduretes i hi afegeixo la culleradeta de proteïna de rigor. Mig bol i no me'l puc acabar!! No puc creure que no tingui gana. Gens.
Els dos dies següents són, si fa no fa, iguals: menjar cada dues hores, llegir, descansar i cada cop em trobo millor. Tot, tot em senta perfectament. Estic contenta.
Arriba Nadal, venen tots a casa. En som vint-i-un, però aquest any no cuino jo, els meus germans s'encarreguen de tot el menjar i intendència. Són un sol. Fem cagar el tió, riem i mirem de ser feliços. La mare no hi cap, envoltada dels fills, nets i besnets. el dia de Nadal, com no menjo, em disfresso de minyona i m'ho passo bomba fent veure que sóc una altra persona, portant els plats a taula, fent els cafès... Sant Esteve al restaurant, fa anys que la mare ens hi convida. No menjo res, però em diverteixo.
Tot sembla que funciona, ja m'he retrobat amb el meu llit i cada dia que passa estic més contenta d'haver pres la decisió d'operar-me. Segurament seré, encara, més feliç.
Gràcies a la família, als amics, als companys de feina, als metges, als coneguts i a tots aquells que m'han donat suport. Gràcies per ajudar-me a millorar la meva vida i poder-la compartir amb tots vosaltres.

2 comentaris:

Piteira ha dit...

gràcies a tu, per deixar en aquestes línies la teva experiència i compartir-la amb tothom.

Mercè ha dit...

Molt agradable la caminada d'avui. Espero que n'hi hagi més. Penso que he acabat la crònica de l'operació, ara només en faré aluna referència. Fins ben aviat.