dilluns, 17 de gener de 2011

Què està passant?


Vaig pel carrer, tranquil·la, gaudint d'una estona sense pressa. És un hivern que sembla primavera: cel blau, lleugera i amable fresqueta i sensació que el temps no vol passar. De sobte uns crits d'una criatura enterboleixen l'ambient. Crits desesperats. Penso que li passa res greu o que potser s'ha perdut o que ha vist un assasinat o alguna cosa molt pitjor. No m'he de desviar del camí per veure la cara vermella/granat d'una nena asseguda al cotxet, fent anar els peus i els braços amunt i avall, amb mocs a la cara, com posseïda. No està sola. No s'ha perdut. No se li veu mal enlloc. El color roig és, només a la pell congestionada pel plor i els crits. La mare és asseguda al banc intentant raonar amb ella. La nena, malgrat anar amb cotxet, no sembla gaire petita ni perjudicada: es mou perfectament i parla prou clarament. Li calculo uns tres anys. Encara porta el xumet a la mà. No comment...
Primera conclusió: sembla que és al bell mig d'una reebequeria.
M'hi apropo discretament, fent veure que envio un sms i després que remeno la bossa buscant alguna cosa que no trobo ni trobaré perquè el que busco és una excusa per observar l'escena. I això no ho duc a la meva bossa, gairebé gegant.
Resulta que la nena vol, tant si com no, sopar truita i patates fregides. La mare li diu que no, que avui toca verdura i "peixet" arrebossat, com a tu t'agrada, reina, bonica. I no t'enfadis, xatona, que la mama t'ho ha fet ben bo. I la nena, vinga a bramar demanat la truita i les patates. La mare intenta calmar-la donant-li un caramel que la nena tira, amb una força sobrehumana, just als meus peus. Aleshores ho intenta amb una xocolata, va que te la dono si pares de plorar, bonica meva, li diu.
Segona conclusió: mare i nena juguen al xantatge mutu.

Tothom que passa es mira l'escena. Elles semblen immunes a totes les mirades. Es veu que hi estan acostumades. La xocolatina acaba, també, a terra. Ningú no la recull, per cert. La nena continua xisclant com una boja i la mare intentant convèncer-la que ha de menjar el que li ha dit. I tomba i gira amb la truita i les patates. La mare intenta netejar-li la cara amb una tovalloleta humida, de les de netejar el cul als nens petits de veritat. La nena possessa retira d'una estrebada la tavalloleta i dóna un cop a la mà de la mare que, finalment, claudica i diu: va, vinga, no ploris més, que la mare (si, en tercera persona, com si es tractés d'una altra indivídua) et farà la truita. La criatura para de plorar en sec i pregunta per les patates. Si, també patatones, diu la progenitora. I va, fes un petonet a la mare, torronet. Sembla que fan les paus. Ara vol la xocolata i el caramel que ha llençat com una fura. La mare obre la seva bossa i en treu una altra xocolata i un caramel. La criatura es calma i somriu, encara vermella com un tomàquet.
Tercera conclusió: la nena ha guanyat una partida que, segurament, no deu ser la primera ni serà la darrera.

Quan marxen, tan contentes, m'assec al banc on era la mare. Una mare que em fa pena i ràbia a la vegada. Ella deu estar acostumada als numerets de la seva nena. Numerets que, evidentment, són fruit de la malcriança que la mare fomenta. Però jo, docent per vocació, per emoció i per il·lusió, planyo aquesta pobra senyora que, tard o d'hora, es preguntarà per què la seva princeseta no la respecta ni a ella, ni a res que no sigui la ròpia persona.
Què ens està passant??

3 comentaris:

PITEIRA ha dit...

És una bona pregunta, però sigui el que sigui és ben dolent. El pitjor de tot es que això que està passant pansa molt sovint. Cada vegada és més freqüent. Una pena.

Mercè ha dit...

El respecte i l'autoritat (que no autoritarisme) són valors a la baixa.Malauradament, és clar. Una abraçada.

Esther ha dit...

La veritat és que avui en dia els nens i nenes, en general, han perdut el respecte als grans: no fan cas, contestan, volen imposar el seu criteri ... sempre ens posan a prova per saber a on està el límit, intentant provocar que els adults cedim i així ells surtin amb la seva. Ara està mal vist pegar-los (un 'cachete' es clar) però no hi estic d'acord, pq els nens no volen raonar i aleshores només entenen un idioma. Si toca verdura i peixet, és el q hi ha i si no adormir sense sopar.
Una abraçada.