dimecres, 23 de febrer de 2011

El fals somriure.



No era cap heroïna ni tampoc cap mediocre. Era una dona normal. Normal com gairebé totes. Uns dies més feliç, d'altres, menys. Unes vegades més trista, d'altres més alegre. Uns dies de color rosa, altres dies grisos i tapats. No. Les hormones no hi tenien res a veure. Senzillament, tenia una vida normal: amics, feina, família, coneguts, discussions, festes, compra, cuina, lectura, enveges, ansietats, relax...En definitiva, i com tots, ara un all ara una flor.
Ella era el problema de la seva infelicitat, de la seva inseguretat davant la vida. Era ella i només ella. Ella i el seu cervell que mirava la vida amb massa pensaments, sovint negatius, que no es deixava ser feliç. El seu cap girava en cercles concèntrics de, en una mena d'espiral que no la deixava dur les regnes de la seva vida.
Sempre somreia, comunicava amb la mirada fugissera que la gent no entenia perquè només es fixava en aquell somriure seductor, tan estudiat que semblava natural
Sempre somreia. Fins i tot quan va fugir.