divendres, 25 de febrer de 2011

Ser un mateix

Una amiga m'ha dit que la seva germana li ha comentat que li ha explicat un company de la feina... Sovint comencen així les històries pròpies que no es volen explicar. Històries quotidianes que, de tan ser-ho, no desitgem que els altres sàpiguen que ens passen a nosaltres, sempre tan necessitats de sentir-nos diferents.
Només volem sentir-nos protagonistes de fets fantàstics, de realitats irreals, de pel·lícules meravelloses, de esdeveniments impossibles. La vida real interessa massa poc, en general. A mi si que m'interessa, i molt, el que passa al meu voltant. Les coses senzilles, el món intern de cada persona que m'envolta són part essencial del meu dia a dia. No, no me n'amago. Si tinc un problema que per mi és important i penso que per la resta no ho és, tinc dues opcions. Una, no amagar la realitat als altres, i l'altra, no parlar-ne amb ningú, guardar-m'ho per mi. Pero mai, mai, inventaré un personatge perquè expliqui les meves coses.
Els personatges són per les novel·les, pels relats, pels contes. I sempre són part de qui se'ls inventa. Tenen una mica de l'ànima de l'autor. Però es creen per això, per tenir vida pròpia i la seva manera particular de ser. Es crea un ambient i una història que fan créixer el personatge.
El dia a dia ha de ser propi amb les coses bones i les no tan bones. Simples, com que s'acabi la pasta de dents a l'hora d'anar al llit. Complexes, com ara buscar la manera més difícil de solventar un problema que no ho és tant. Cal ser valent i capaç de ser un mateix, no buscar una tercera persona que parli per tu.