dimecres, 30 de març de 2011

Breu relat insegur

Alguns matins, quan es despertava i no trobava la Sara al seu costat, no gosava moure's convençut que havia marxat per sempre. Li costava respirar i es quedava molt quiet, tot esperant sentir algun so que en delatés la seva presència a casa. Aleshores es llevava i caminava de puntetes, gairebé sense tocar a terra, i escoltava. Res. Ja no tornaria. Era una por irracional que havia sofert ja massa cops. Una por que li costava controlar. Una por sense sentit. Entrava a la cuina. Segur que està prenent un cafè, pensava. Però, si és així, per què no en sento l'olor?

Quan la porta del carrer es va obrir al seu darrere, el cor li va fer un salt i la va veure allà, dreta, aliena al seu sentiment d'abandó imminent. Arreglada, ja havia anat a comprar les ensaïmades i el diari. I somreia. Com podia somriure sempre? Ell la va abraçar i li va fer petons i li va dir ràcies per ser aquí. I ella no entenia res, però va riure amb ganes com si fos un acudit el que acabava de sentir.

Ell va parar taula per esmorzarsense saber ben bé si els plats i les tasses eren les correctes. Quina taula tan maca, va dir la Sara en veure els plats vermells, les tasses blanques i la gerra amb suc de taronja sobre les estovalles grises. T'agrada?, va dir ell i ella li va pessigar el maluc. És clar, ximple!, sembla que siguem al restaurant. M'encanta començar el dissabte així. Però, i si ho deia per fer-lo content? I si preferia unes altres estovalles? Com saber si estava tot bé al seu voltant?

En acabar d'esmorzar, en Toni, es va dutxar. Després va obrir l'armari i amb el dit índex va resseguir la renglera de camises que hi penjaven, indiferent als seus dubtes. Eren les seves camises i no l'ajudaven gens a ser triades. En va comptat vint-i-tres. Vint-i-tres dubtes al seu davant. I així, palplantat davant l'armari, el va troba la Sara. Ella es va mirar la roba i al moment va assenyalar una camisa de color pedra amb petits quadrets negres escampats, com un taulell de mots encreuats encara per resoldre. Aquesta!, va dir amb una seguretat que el trasbalsava. I va sortir de l'habitació com si res, com si hagués fet la cosa més senzilla del món. La va sentir que deia: va, espabila, sortirem a fer un passeig que fa un dia preciós. ell va mirar per la finestra i va veure un petit núvol enmig del cel, gairebé el decorat d'un teatre d'escola i va pensar que potser seria millor agafar un paraigua. Per si de cas, que maai no se sap.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

No estava segur de poder deixar-te aquest comentari... M'ha agradat molt. Un relat molt interessant i d'agradable lectura. Salutacions.

Mercè ha dit...

No sé qui ets, però gràcies per entrar per la finestra i pel teu comentari encoratjador. Fins ben aviat.