dissabte, 30 d’abril de 2011

La solitud de la màquina
















Jo l'observava sense que ell ho sabés. Ell em mirava fixament, amb una barreja d'amor i odi. Estàvem sols a casa, els dos, com sempre i a la sala de sempre. Una sala àmplia, de parets blanques pintades de nou. Els prestatges m'envoltaven plens de llibes i discos. En un racó l'equip de música cantava cançons d'Estopa. I jo, com sempre, dreta al costat de la televisió, esperava el moment de posar-me en acció.

Ell era un nen madurat a força de solitud. Tenia només dotze anys i des dels vuit que em desitjava. Alt per la seva edat, prim i desgavellat, els cabells rinxolats, sempre despentinats, hivern i estiu vestia texans i samarreta negra de màniga curta. Quan es va posar davant meu em va acaronar. Sé que el dia que vaig aparèixer a casa seva el vaig fer feliç. Això m'agradava perquè, al cap i a la fi, jo havia nascut per fer feliç algú.

Com cada tarda, en tornar de l'escola, no hi havia ningú a casa. Només jo, la seva fidel amiga.Va llençar la cartera sense ni mirar-se-la i va seure a terra, al meu davant, les cames llargues estirades sobre el parquet. Desmanegat, em mirava amb displicència pre-adolescent mentre s'acabava el panet amb xocolata que havia agafat per berenar. També es mirava l'ordinador, el meu rival. La pantalla plana, platejada, nova, tan bonica, damunt la taula de fusta massissa. era com si em mirés burleta, sabedora que ara era l'element preferit del nen, que li servia per jugar i per treballar. Molt més complert que no pas jo. Finalmet va decidir seure davant l'ordinador. Va girar la cadira amb rodes i va deixar a terra la bufanda de quadres que hi havia damunt la taula. Les molles del panet van caure a terra i amb el peu les va amagar sota la taula. Aleshores va prémer el botó i l'ordinador es va engegar. De reúll encara em mirava, però em va deixar sola, immòbil, al costat de la televisió.
Darrerament estava distant amb mi. Ja sé que el darrer dia que vam jugar junts vaig guanyar jo i ell es va enfadar molt. Em va insultar i va llençar a terra el comandament, el braç que ens unia com una mena de cordó umbilical, mentre jurava que jo era només una màquina fastigosa capaç d'amargar-li una tarda de joc.

M'agradaria estar trista, sentir-me malament i ser capaç de demanar-li perdó. Però no puc. No sé pensar ni sentir. No sé fer res més que jugar amb ell i els seus amics. Només sóc una màquina programada per guanyar i això ell no ho entèn. O no ho vol entendre.